La iguana de Lumphini Park.

La iguana de Lumphini Park.

Avui he anat a Lumphini Park abans d´anar a estudiar thai al centre de Bangkok per desconectar una mica del ritme frenètic de la ciutat.

M´agrada molt anar de tant en tant a Lumphini Park perquè puc passejar tranquil-lament sense estar pendent si una moto o un cotxe està a punt d´atropellar-me. A més, el marc del parc és inmillorable hi ha moltíssimes plantes i arbres, molts llacs ( plens d´iguanes ) i tot tipus d´activitats per estar tranquil i anar al teu rotllo.

M´he estirat a la bora d´un llac a repassar la lliçó de thai mentres estava escoltant els Iron Maiden amb meu reproductor d´Mp3 tot relaxadement ( una mica més i m´adormo… ).

De tant en tant, mirava per els meus voltants perquè tots els llacs del parc estan plens d´iguanes, la majoria molt grosses que no tenen cap problema en acostar-se a la gent. Doncs bé… en un dels meus controls al voltant meu m´he donat compte que tenia una iguana petitota just al meu costat, parada mirant-me atentament. He agafat la càmara i m´he posat a grabar el vídeo aquest vídeo.

Salut!!!

Jordi Meya.

¨Tawandang German Brewery¨

Fàbrica de cerveza alemanya convertida en una mega sala de festes, Bangkok.

¨Tawandang German Brewery¨

Com quasi bé tots el divendres, em reuneixo juntament amb la Oil amb el meu amic italià  Manuele i la seva dona per sopar en algún lloc de Bangkok. Es una bona manera de passar una bona estona tots junts i de celebrar que hem superat una altra setmana dura de treball i estudi a Bangkok.

En Manuele, és mou per Bangkok com peix a l´aigua, ja fa 3 anys que hi viu, parla i escriu perfectament el tailandès, té un accent de tailandès molt bó. No té cap problema per comunicar-se amb tothom amb total normalitat. En Manuele i jo ens hem fet molt bons amics, sempre m´ajuda i em dóna molt bons consells. Estic molt content d´haver-lo conegut.

Ahir haviem quedat al centre de Bangkok en un centre comercial molt conegut de la ciutat per sopar plegats. Un parell d´hores abans haviem parlat per telèfon per concretar el lloc a on ens trobariem, jo no tenia ni idea a on aniriem a sopar…

Bangkok, és una ciutat que cada dia m´agrada més, estic totalment conectat amb ella, té alguna cosa especial que fa que m´hi senti molt a gust. Ahir a la nit vaig poder descubrir una altra zona de la ciutat que encara no coneixia, molt lluny d´on m´acostumo a moure.

Aquesta ciutat no deixa indiferent a ningú, és impossible!!! Et moguis per a on et moguis és una passada tot el que veus, tot és a lo bestia, les carreteres i autopistes que creuen la ciutat, els barris, l´ambient, el ritme de vida, l´energia que desprèn, etc… Bangkok, m´encanta!!!

En Manuel, un cop ens vam trobar em va comentar que aniriem a una fàbrica de cerveza alemanya reformada pràcticament en una mega sala de festes bàsicament per a gent thai de classe mitja tirant a alta.

Amb el cotxe per arribar fins allà vam trigar més de 45 minuts i això que vàrem agafar l´autopista i no hi havia gaire trànsit però és que aquesta ciutat és tant gran que per anar a algún lloc tens que invertir una bona dosis de paciència i sobretot temps.

Vaig quedar-me impresionat quan vaig veure la fàbrica i l´ambient que a aquelles hores del vespre ja hi havia. De veritat, milers de persones estaven en aquell moment al mateix lloc que nosaltres, impresionant!!! Era evident que estavem al principi del cap de setmana que és quan la gent surt més.

Teniem una taula reservada en un ¨palco¨del local, la dona d´en Manuele s´havia encarregat de tot. El local-fàbrica era com una mena de teatre molt gran repartit en dos espais. La part de platea i la part dels ¨palcos¨que era a on ens vàrem ubicar a tocar de l´escenari. Teniem una bona perspectiva de la sala en general i de l´escenari.

El servei del lloc també brutal!!! Desde que vàrem entrar, durant el sopar i fins que vam marxar van estar a sobre nostre en tot moment. Tenia la sensació que era un ¨Marajà¨, una passada amics!!!

L´atmosfera del local molt guapa, també!!! Les actuacions en directe, els músics l´acústica de la sala, el menjar, l´ambient… Tot estava al seu lloc. Qualsevol dels cantants que vaig escoltar ahir a la nit arrassen a ¨Operación Triunfo¨.

Abans de demanar el que voliem per sopar a la taula ja teniem uns quants plats per començar a obrir boca, peix i carn acompanyat de salses. Jo, flipava…

Jo i la Oil no varem demanar res de la carta, se`n va encarregar de tot la dona del meu amic. En una tres i no res la taula es va emplenar de plats de tot tipus que desprenien una olor boníssima. De tant en tant la meva nòvia i jo creuavem mirades que valien més que mil paraules, jejeje… Ni ella ni jo estem acostumats a portar aquesta mena de vida ( a lo grande i que no falte de nada ).

El millor de tot per a mi va ser la cerveza alemenya ( això que no acostumo a beure alcohol ) que fabricaven allà mateix. Baixava com l´escuma!!! Em vaig veure potser 3 litres o més d´aquell tipus de cerveza que mai a la meva vida abans havia probat, tenia un gust i un còs boníssim!!! 

 En Manuele també si va amorrar de valent i es va veure uns quants litres de cerveza mentres petavem la xerrada.

No em vaig emborratxar, ( ara entenc als alemanys perquè veuen tant, la cerveza pràcticament no portava alcohol ) vaig agafar un ¨puntillo¨molt guapo, bon rotllo, riures, disfrutar del la bona companyia, del menjar, de l´ambient del local… En definitava, del que la vida m´està oferenint en aquesta etapa de la meva vida ( una de les millors sens dubte. Sóc molt feliç aquí ).

Noto que estic canviat, sobretot internament i mentalment. M´estic convertint en una persona molt més pacient que analitaza les situacions sense perdre el Món de vista, sóc fort d´esperit i tinc les coses més clares que mai. Mare meva!!! Quan faig un exercici de memòria em dono compte que la meva vida ha fet un gir de 365 graus multiplicat per mil ( les persones que em coneixen de fa molt de temps ja saben de que parlo ). Cada dia dono gràcies per poder fer el que realment sento i crec fermament. Estar a Tailàndia per a mi és com obrir un regal cada dia.

 Ahir mentres estavem tots junts a la taula disfrutant molt animadament de l´ambient, vaig tenir un moment de reflexió amb mi mateix. Mirava la meva nòvia lo feliç que estava en aquells moments i em vaig sentir molt enamorat d´ella. Les seves expresions de felicitat eren indiscriptibles, les nostres mirades cada vegada que es creuaven desprenien una gran dosis d´amor i de passió com abans no m´havia passat amb cap nòvia que he tingut. Pensava amb mi i la meva família, ( que sempre la tinc molt present ) amb els meus plans de futur, etc… Em sentia molt tranquil, amb molta seranor… Alguna cosa en el meu interior em diu que tot surtirà molt bé, que estic en bon camí, ho sé!!! El sentit que li vull donar a la meva vida poc a poc va agafant forma i força i això és una gran notícia sens dubte!!! Sincerament, les persones som màgiques, podem fer tot el que vulguem si de veritat hi poses passió i no pares de lluitar.

Com a apunt curiós, jejejeje… Cada vegada que tenia ganes de fer pipí una persona m´acompanyava fins al mateix water, tant sí com no, vale???. Si volies, mentres pixaves et feien un massatge i tot!!! però jo vaig passar perquè segurament m´hagués tallat la pixera en comptes de relaxar-me, jejejejeje….

El compte del sopar, ( que no sé quina quantitat de diners va ser… ) com sempre se´n va encarregar de pagar la dona d´en Manuele ( s´ho pot permetre, té negocis a Tailàndia que li aporten una bona quantitat de diners cada mès ). Jo, no vaig ni intentar treure la cartera per pagar la nostra part ( la de la Oil i la meva ) perquè cada vegada que ho he intentat m´ha dit que no. Espero algun dia que em deixin convidar-los perquè sempre paga ella i no m´agrada però és el què hi ha… de moment…

Va ser una experiència molt guapa la que vaig poder viure i sentir ahir a la nit aquí a Bangkok. El lloc el recomano a tothom que li agradi especialment la cerveza,  les actuacions en directe de tot tipus i el menjar thai.

Bueno amics… Bon cap de setmana a tothom!!!

Jordi Meya.

Web de la fàbrica de cerveza alemanya: http://tawandang.co.th/index.html

El ¨Heavy¨ és universal.

El ¨Heavy¨és universal.

El Heavy Metal, no només és un estil de música sinó que és un estil de vida també.

Aquí teniu un parell d´exemples molt clars. El primer, és tracta de la passió que sent un capellà italià per aquest estil musical. El capellà en concret és diu ¨Frate Cesare¨.

Comenta que va quedar impresionat per el Heavy Metal fa 15 anys quan va tenir l´ocasió de veure un concert dels Metallica. Explica que ell ha donat i dóna la seva vida al servei de Jesús, aquesta és la seva misió. El consell que dóna a la gent és que fem el que realment sentim amb pasió i amb devoció. Si el Heavy Metal t´agrada doncs apassiona´t i entrega´t a ell.

El segon vídeo és del ¨Monstre de les galetes¨. Canta una versió dels AC/DC versionada per el grup de Death Metal ¨Six Feet Under¨. No ús perdeu els seus colegues que apareixen al vídeo donant suport al tema, no té desperdici.

Long Live Rock´n´Roll!!!

Jordi Meya.

L’ Amy se´n va al Nepal.

L’  Amy marxa al Nepal.

La meva amiga Amy, ha decidit marxar al Nepal durant un mès a treballar com a voluntaria en un projecte per ajudar als nens pobres  d’ aquell país. Estarà en una ONG de Kathmandú treballant en un projecte que la il-lusiona moltíssim.

Ahir a la nit, juntament amb la Paulien vam anar tots 3 al Saxophone Jazz Club a sopar plegats i a pendre unes birres mentres disfrutavem com sempre de bona música en directe. Ahir hi havia un grup de Blues molt bó.

Quan vam arribar a l´entrada del Club l´ambient era realment espectacular, hi havia moltíssima gent per entrar, gent bevent alcohol al carrer, noies vestides molt provocativament repartint consumicions a tota la gent que volia entrar al Club, etc…

Ens vàrem preguntar que passava??? Ahir el mític Club de Jazz de la ciutat de Bangkok estava d´aniversari,  ja fa 22 anys que funciona en ple rendiment i espero que li quedin molts anys de vida encara. És una injecció d´energia disfrutar de l´atmosfera del local i de la música en directe que ofereix el Club a diari, he vist bons concerts.

Durant el sopar, riures i més riures, jejejeje… Com sempre quan em reuneixo amb l´Amy i la Pauline, jejejejeje… Són la hòstia aquestes dues amigues que tinc…

L´Amy ahir estava molt contenta, tenia moltes ganes de fer aquest viatge al Nepal. Es una noia que viu i sent molt la seva professió, et transmet una energia molt positiva quan la sents parlar sobre els seus projectes i estudis. Vaig disfrutar molt escoltant parlar la meva amiga sobre les seves il-lusions amb llàgrimes als ulls pràcticament a punt de plorar.

No varen faltar les preguntes de rigor sobre el Nepal. Jo, hi vaig estar-hi fa una mica més d´un any, va ser una aventura magnífica la que vaig realitzar en aquell país. La gent del Nepal és molt bona en general, són molt simpàtics, t´ajuden sempre en tot el que poden i els paisatges són d´una bellesa incalculable. El trekking fins al camp base de l´Everest va ser el punt culminant del meu viatge al Nepal. També vaig tenir el plaer de conèixer a la Vicki Sherpa, una ripollesa que porta 20 anys vivint al Nepal, fundadora de moltíssimes escoles per ajudar a gent que passa moltes penalitats, sobretot a nens i a dones maltractades.

Ahir però… durant un moment del sopar, tots ens vàrem recordar al nostre amic Skylar. Ahir el nostre bon amic no estava amb nosaltres…Era la primera vegada que ens reuniem tots després que l´Skylar deixés Tailàndia. El vam recordar i el vam tenir molt present. Tots el trobem molt a faltar, sobretot jo…

Bueno, un altre bon amic meu que deixa Bangkok en un espai molt curt de temps. Sort que l´Amy la tornaré a veure d´aquí a unes poques setmanes.

Salut!!!

Jordi Meya.

 

És important guardar les aparences???

No sé que pensareu vosaltres sobre aquest article que m´han fet arribar extret d´internet. Parla sobre la importància de guardar les aparences.

Ara que hauré de vestir amb trajo i corbata m´agradaria que em doguessiu la vostra opinió. Què en penseu??? És important vestir d´una manera o d´una altra per tenir èxit o perquè t´acceptin en segons quines feines o situacions??? Jo, tinc la meva pròpia opinió que ja he escrit al blog.No sé si és l´acertada però és com penso. Realment la gent pot tenir una impresió negativa d´una persona sinó vas vestit amb trajo???

El debat està servit.

Jordi Meya.

La importancia de llevar traje

 

 

El sábado pasado me puse un traje después de casi 12 meses de no tener nada que ver con ellos. El motivo: una boda. Después de 7 años en el mundo de la consultoría “al estilo Arturo”, donde el traje era una obligación corporativa (a excepción de los dos o tres días al año en que se autorizaba, por motivos extraordinarios, vestir de business casual… que era como otro uniforme, pero de dockers y camisa), el pasar al mundo “de internet” supuso un cambio radical en ese sentido, y trajes y corbatas se quedaron purgando sus penas en el armario.

Durante una época, llevar traje me parecía importante. Tenía un amigo que trabajaba en una puntocom en la que no solo no llevaban traje, sino que hacían de ello un símbolo. Y es que en el mundo pre-burbuja llevar traje era de desfasados y anticuados, de la “vieja economía”, mientras que los de la nueva economía eran unos enrollados. Y yo, que estaba en la “vieja economía”, seguía defendiendo que la apariencia era importante…

Con el tiempo fui suavizando mis posturas, hasta el punto de llegar a donde he llegado: el traje almacenado durante meses y meses.

Sin embargo, el otro día sucedió una anécdota que demuestra que llevar traje o no llevarlo no es indiferente. A las 6 de la mañana, un autobús nos dejaba por la zona de Orense (en Madrid, ya sabéis lo que hay por allí: locales “pijos” en TorreEuropa y locales “latinos” en los bajos de Azca) desde la finca de El Escorial donde se celebró el convite. Toca coger un taxi. Dos amigos y yo (que vamos para la misma zona) nos disponemos a buscar uno… y en esta esquina un grupillo de “malotes” (camisetas deportivas, pantalones caidos, medallas, gorra… rollo latin king) y “malotas” (rollo perreo). Y en aquella esquina otro. Evidentemente, están esperando sus taxis. Por Orense baja uno, que tiene que pasar por todos esos grupos antes de llegar a nosotros. “Vamonos hacia Castellana, que igual tenemos más suerte”, les digo a mis amigos.

Y segun vamos andando, observo como el taxi sigue bajando Orense, ignora a los grupos que le hacían señas, tuerce por General Perón y se para a nuestra altura. Sin ni siquiera haberle hecho un gesto. Abrimos las puertas, nos subimos… y a casa. ¿El motivo? 100% seguro a que el tipo prefirió subir a tres tíos con traje que a nadie del otro grupo.

¿Las apariencias definen a la persona? No, en absoluto. “El hábito no hace al monje”. Nosotros, con nuestro traje, podríamos haber sido unos gañanes del quince, haber sido unos borrachos indecentes que le hubiésemos dejado el taxi hecho un desastre o salir corriendo para no pagar. Los de las gorras podían ser perfectamente unos chicos que saludasen educadamente, diesen conversación agradable y pagasen religiosamente al llegar al destino. Sin embargo, las apariencias sí sirven para que los observadores externos se hagan una idea previa y, aunque “las apariencias engañan”, ninguno podemos evitar formarnos una primera impresión a partir de las mismas.

Y esa primera impresión está a buen seguro formada no por casualidad, sino por la experiencia previa que uno haya tenido y que permite adjudicarle un significado a determinadas apariencias. “Gorras y pantalones caídos malo, traje bueno”. ¿Injusto? Probablemente. Pero así funcionamos.

Y en el mundo laboral, las apariencias también influyen, y mucho. Quizás no sea un debate de traje-no traje. Pero que es importante cuidar las apariencias… seguro.

De centre comercial en centre comercial i tiro porque me toca…

Gastant diners de centre comercial a centre comercial.

Es pot dir que em vaig veure ¨obligat¨a anar de compres de centre comercial en centre comercial a Bangkok. La meva inminent etapa de ¨professor¨d´espanyol està a punt de començar, em van deixar molt clar que tenia que renovar el meu ¨vestuari¨si volia treballar.

La veritat és que anar de compres és una activitat que no m´agrada gens, cada vegada que entro en un centre comercial em ve un ¨baixón¨d´energia descollonant, em quedo com hipnotitzat, no disfruto, m´aburreix bastant però no em va quedar més remei que passar per el ¨tubo¨una vegada més.

Aquí a Tailàndia, donen molta importància a l´especte personal, es fixen molt com vas vestit ( desde el meu punt de vista són molt superficials ) i segons quines feines t´obliguen a vestir d´una forma molt diferent a la que acostumes a vestir diàriament que com és el meu cas, no va gens amb el meu estil. Ahir, em vaig gastar una bona quantitat de diners amb corbates, camises de mudar de màniga llarga i pantalons de pinzes.

Vaig voltar uns quants centres comercials buscant ofertes, tenia molt clar que no em volia gastar molts diners en roba que no m´agrada gens però no va ser així, al final vaig tenir que deixar-me la cartera… Vaig flipar molt amb els preus, pràcticament com els d´Europa!!! Al final i després de quasi bé perdre la paciència vaig trobar una botiga que tenien la roba que en principi buscava una mica més barata que els llocs que havia vist fins al moment.

Em sentia bastant atabalat perquè no podia pràcticament ni mirar la roba, en un tres i no res tenia a una o dues persones a sobre meu que no paraven de dir-me les ofertes i promocions que en aquells moments oferien als clients. Aquí a diferència de Barcelona per exemple, no et deixen ni respirar a la que et veuen entrar per la porta van a per a tu. Em sentia com l´Stallone a la pel-lícula ¨Acorralado¨.

Al final, em vaig comprar 4 corbates, ( si en compraves 3 te´n regalaven 1 ) 3 parells de camises de màniga llarga de colors clars ( no deixen portar colors foscos si fas de professor ) i 3 parells de pantalons de pinzes. Quan em vaig veure vestit d´aquella manera  reflexat al mirall del probador, quasi bé em poso a plorar… Semblava un ¨pijo¨de la sèrie ¨Falcón Crest¨jejejejejeje…. Però bueno… si vull treballar i començar a guanyar-me la vida no em queda més remei que acostumar-me a veure´m vestit amb aquella pinta… És el que hi ha…

Després hi ha el problema de rentar tot aquest tipus de roba i sobretot planxar-la molt bé. Les corbates per exemple no es poden posar a la rentadora i les camises tens que vigilar molt amb la temperatura de l´aigua perquè sinó es poden enconguir ( si em passa això em tallo els ous!!! Amb lo que m´han costat!!!). Ara no sé si comprar-me una planxa o portar la roba a una tintoreria quan tingui que rentar-la…

Amb lo a gust que vaig jo vestit amb texans o pantalons curts, camises de màniga curta i amb xancletes. Ara tindré que passar moltíssima més calor i anar vestit com un Director d´empresa.

Hi ha coses que encara em treuen de pollaguera.

He viatjat sol durant molt de temps per molts paísos, he viscut situacions bastant dures, experiències que m´han marcat per la resta de la meva vida, ara mateix estic visquent  desde fa bastants mesos tot sol en una cultura molt diferent a la meva molt lluny de la meva família i amics i tot i així continuo pensant que hi ha coses que no tenen sentit. Per què m´he de comprar roba que no m´agrada per aconseguir una feina??? Crec que la roba que tinc és bastant decent, no vaig pas en pilotes per el carrer ni tampoc vaig brut… Una vegada més, he comprovat que la gent només pensa en gastar i amb l´especte exterior, ( artificial )deixant de banda el que realment importa, si tens bon còr i si ets valit per realitzar la feina.

Feliç setmana família!!!

Jordi Meya.

 

El retorn de Metallica.

El retorn de Metallica.

Metallica

Per a fi ( ja era hora!!! ) la súper banda de Trash Metal de San Francisco, Metallica  han tret una altra vegada al mercat un disc al més pur estil Trash, el seu títol: ¨Dead Magnetic¨( Mort Magnètica ).

Metallica, van començar a destacar com una banda potentíssima de Trash Metal a San Francisco, EEUU. desde la sortida del seu primer llarga durada grabat en només 2 setmanes i sense pràcticament pressupost el súper disc ¨Kill em All¨.

Desde llavors fins a començaments dels 90. van tenir un èxit brutal, tots els discs que treien al mercat eren boníssims, súper agresius i potents. En només uns quants anys es vàren convertir en tota una icona en el Món del Metal arreu de tot el planeta. Milers de fans emplenaven els locals i estadis a on els Metallica tocaven.

Metallica, va ser una banda que em va marcar profundament, he escoltat els seus discs milers de vegades, he arribat a tenir orgasmes mentals escoltant les seves cançons, els riffs de guitarra em portaven cap a un estat d´extasis total. Me destrossat el coll de donar cops de cap escoltant els seus temes.

L´any 1.991, va ser la primera vegada que vaig tenir la sort de veure els Metallica en concert. Va ser durant la celebració dels ¨Monsters of Rock¨a l´Estadi Olímpic de la ciutat de Barcelona. Jo, en principi anava a veure la meva banda preferida en aquells moments i que encara continua entre les meves millors referències musicals, AC/DC.

No se´m borrarà mai de la memòria aquell moment. Tenia 18 anys, portava el cabell llarg, anava vestit totalment de Heavy Metal, el-làstics, amb una camisa sense mànigues i fumava porros. Juntament amb els meus amics, ens vàrem ubicar a davant de tot de l´estadi a tocar de l´escenari. L´estadi estava totalment ple, més de 60.000 persones fent banyes i donant cops de cap. Encara se´m posa la pell de gallina quan recordo aquella tarda a Barcelona!!!

Metallica en aquella època presentaven el disc: ¨Metallica¨el disc que va ser el punt d´inici de la decadència de la banda durant més d´una dècada i mitja ( opinió molt personal ).

 El concert dels Metallica va ser descollonant, impresionant!!! La descàrrega desde el principi fins al final del concert va ser mortal!!! No havia vist mai tocar a dalt d´un escenari amb tanta agressivitat i amb tants collons!!! Aquell concert em va marcar moltíssim, recordo totes les cançons del repertori, va ser bestial!!!

A partir de llavors, ( és una opinió personal ) els Metallica van canviar totalment d´estil, varen deixar de fer Trash Metal i es varen passar a una besant més ¨indústrial¨. Va ser quan vaig decidir no escoltar més aquella banda que em va captivar durant tants anys, no podia entendre el perquè havien decidit de canviar d´una forma tant radical el seu estil de música. Mil-lers de fans els hi van donar l´esquena, ( el públic Heavy és molt fidel, si els traiciones et fan la creu )en canvi, altres persones es van interessar en els nous Metallica. Fins hi tot, vàren canviar el seu logo, la seva forma de vestir i els seus pentinats, ja no portaven els cabells llargs. El canvi va ser total.

Per sort, les velles bandes tornen tard o dora a les seves arrels i tornen a fer el que més saben, tocar la música que els ha donat l´èxit. En aquest cas, Trash Metal.

¨Dead Magnetic, és un disc potent. Cada tema transmet agresivitat i es nota que si han deixat els collons!!! És un disc totalment Trash amb un nivell  molt alt musicalment parlant.

Amb aquest disc, els Metallica tornen a demostrar que si volen poden tornar a fer música de qualitat perquè continuen sent músics de primera categoria, mai ho han deixat de ser.

Jordi Meya.

Aquí un tema del seu últim disc: ¨The end of the line¨.

02-the-end-of-the-line

Adéu al meu amic Skylar.

Adéu al meu bon amic Skylar.

Després de més de 7 mesos veient-nos pràcticament a diari, el meu bon i gran amic Skylar de Taiwàn ha deixat Bangkok per seguir endevant amb els seus projectes i els seus objectius. Fa una setmana li vaig dir adéu després de sopar amb ell en un mercat nocturn de Bangkok amb la companyia de les nostres amigues, la Amy i la Paulien. Va ser una barreja de tristor i alegria perquè els mesos que hem passat junts han sigut realment molt intensos, ens hem arribat a fer grans amics. L´efecte que ens tenim l´un a l´altre és molt bonic i intens.

Vaig tenir la gran sort de conèixer a l´Skylar quan vaig començar a estudiar anglès a la Universitat americana de Bangkok. Després de fer la prova d´accés i de saber en quin nivell em trobava en aquells moments l´Skylar i jo vam coincidir a la mateixa classe i desde llavors fins fa una setmana hem estudiat tots dos els mateixos nivells d´anglès. Ens hem ajudat moltíssim en tots els aspectes, si hi ha una cosa que tingui que destacar del meu amic Skylar és que té un gran còr, les vegades que m´ha donat un cop de mà sempre s´ha entregat al màxim cosa que li he valorat moltíssim perquè m´ha transmès passió i ganes de seguir aprenent. Sempre que jo l´he tingut que ajudar, he intentat correspondre´l de la millor manera que he pogut.

A partir d´aquelles primeres lliçons d´anglès va ser quan ens vàrem fer amics de veritat. Cada dia quedavem per agafar l´Sky Train a la mateixa estació i anavem plegats cap a la Universitat. Al principi era una mica difícil poder tenir una comunicació fluïda entre nosaltres però a mida que els mesos vàren anar passant i el nostre nivell d´anglès va millorar la connexió entre nosaltres va ser impresionant.

L´Skylar, és una persona molt reservada, seriosa fins hi tot a vegades pot semblar freda però a mida que ens anavem fent més amics es va anar obrint i vaig descubrir una persona magnífica i bona. No sabeu pas els farts de riure que ens hem fotut plegats, qualsevol tema que treiem per començar una conversa o qualsevol cosa que veiem per el carrer la transformavem en una bona anècdota per recordar.

Amb l´Skylar he après molts punts de vista de la cultura xinesa, ( encara que Taiwàn no tingui gaires bones relacions amb Xina ) sobretot paraules amb mandarí i diferents tipus de menjar xinès i taiwanès. Recordo un dels dies que vàrem estar a Chinatown menjant que hem va comentar si havia mai menjat rata. Evidetment li vaig dir que no, jejejeje… la seva resposta va ser: ¨No m´ho crec!!! Si estàn boníssimes Jordi!!!!!!¨.

Per part seva, sempre s´ha interessat en aspectes culturals que conec molt bé. La vida a Europa, costums, història, menjar, costums familiars i paraules amb espanyol i català.

Ara el meu amic ja ha marxat i no el tornaré a veure fins d´aquí a molt de temps. En unes setmanes comença a viatjar per Sud-Amèrica per el seu compte i quan torni d´aquest viatge li agradaria marxar a Austràlia per un any per acabar de rematar el seu nivell d´anglès i per treballar.

El contacte entre nosaltres el tindrem a través sobretot d´internet i amb alguna que altra trucada telefònica per sentir-nos la veu i seguir rient, jejejeje…

Fins aviat amic meu!!!

¨Skylar, I wish you the best in your immediate journey to travel abroad and I wish you the best too to get all of your goals to be always happy.¨

¨Don´t work too hard!!!¨

Sincerely,

Jordi.

Diada Nacional de Catalunya.

 

 

 

¨Glòria, honor i record a tots els combatents
caiguts en defensa de la llibertat de Catalunya¨

Diada Nacional de Catalunya.

Desde Bangkok, Tailàndia ús desitjo a tots que passeu una bona Diada Nacional de Catalunya!!!

Dies com els d´avui, és inevitable pensar amb el meu país, Catalunya i amb la gent que m´estima que es troben molt lluny de mi en aquests moments.

Encara que estigui visquent en un país molt lluny del meu, en una altra cultura i costums jo sempre seré i em sentiré Català perquè així ho sento. No he pogut evitar plorar d´emoció com una magdalena aquest matí quan he escoltat l´Himne Nacional de Catalunya a casa meva a Bangkok.  Em sento molt orgullós d´haver nascut a Catalunya, sens dubte la millor terra del Món!!!

Un petó a tots!!!

Disfruteu de la Diada!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Jordi Meya.

Una mica d´història sobre Catalunya extreta d´internet:

 

 

Els Segadors és l’actual himne oficial i nacional de Catalunya. El seu origen data de la Guerra dels Segadors, al segle XVII. L’himne fa una crida per defensar la llibertat de la terra.

La lletra actual és d’Emili Guanyavents i data de 1899. Usa, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. Es pot veure darrere de l’himne una cançó primitiva nascuda a la sublevació de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos van protagonitzar importants episodis.

Per llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors fou declarat himne nacional de Catalunya. L’article 8.1 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 declara: “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne“. L’article 8.4 estableix: ” L’himne de Catalunya és «Els segadors»“.

El registre sonor oficial va ser realitzat i divulgat l’any 1994.

ELS SEGADORS.

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

 

 

1908-2008 CENTENARI DE LA SENYERA ESTELADA - CENT ANYS D’INDEPENDENTISME CONTEMPORANI

 

»INTRODUCCIÓ

L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica (la primera, es documenta a 1897) d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes.

Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys d’aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.

L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting.

Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.

En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.

»PER QUÈ EL 2008?

 

La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908.

Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.

L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de “l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any 1968. Aquest partit fou l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir de les organitzacions que impulsà o que se’n derivaren. Deixant-nos-en alguna que no reeixí, aquestes foren bàsicament el PSAN-provisional que derivà en Independentistes dels Països Catalans (IPC), el col.lectiu nord-català Nova Falç, escissió d’IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional); les candidatures d’Unitat Popular (CUPs); Nacionalistes d’Esquerra (Nd’E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT); les organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i Maulets; els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera Sindical (COS); la coalició Catalunya Lliure i l’organització armada Terra Lliure.

El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja referents programàtics i terminològics de qualsevol organització que es reclama independentista. El propi terme “independentisme” (fins aleshores anomenat habitualment “separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble lliure.

La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.

» MEMÒRIA HISTÒRICA

 

La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva memòria històrica col·lectives amagades almenys des del franquisme. Cal que les organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la historiografia “oficial”.

La història de l’alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d’aquelles dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.

A més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l’actualitat, la situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la nació catalana repartida per Espanya i França en diverses “comunitats”, no és per un motiu conjuntural sinó que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l’oprimeixen.

Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no havia aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat, almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició franquista. Cada dia més, l’independentisme creix per allà on els problemes quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on no s’hi veu solució. És per això que mostrant l’allà d’on venim podem dotar de més arguments per aglutinar un major nombre de partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva de futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de l’independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que se’n senten representats i a tots aquells altres que se’n podrien sentir.

Per aquest motiu s’ha creat enguany la Comissió del centenari de la senyera estelada. Aquesta comissió, oberta i transversal, pretén impulsar diverses activitats de divulgació històrica del que suposa cent anys d’independentisme català al voltant de la seva icona més representativa. La seva voluntat és la de produir en diferents formats, material pedagògic sobre l’origen de la bandera de l’estel. Podem confirmar la re-edició del llibre Origen de la bandera independentista de l’escriptor i historiador Joan Crexell i properament, podrem anunciar altres projectes, encara en fase d’estudi. Al mateix temps, la Comissió s’ofereix a coordinar i difondre qualsevol iniciativa popular, local o comarcal que, a l’entorn de la bandera estelada, es puguin dur a terme.

 

 

Amb dos ripollesos a Bangkok.

Trobada amb en Xevi i la Montse.

Ahir vaig tenir el plaer de compartir una bona estona amb dos ripollesos, en Xevi i la Montse que desde fa ja uns mesos estàn inmersos en un viatge al voltant del Món, una aventura total, plena de bones sensacions i d´un aprenentage non stop.

Ens vàrem trobar a tocar de Khao San Road, em vaig desplaçar fins allà amb taxi amb la meva companya la Oil per conèixe´ls personalment. Desde el primer moment, tot va anar rodat, el bon rotllo entre nosaltres va ser total, molt guay!!!

Vaig quedar-me molt impresionat de tot el que han visitat fins al moment, totes les seves experiències i sensacions que han anat tinguent durant els mesos que fa que estàn viatjant d´un cantó a l´altre del Planeta Terra.

Em vaig emportar una impresió boníssima de tots dos, la veritat és que són dues persones molt maques en tots els aspectes, tenen molta energia i vitalitat i fan molt bona parella, se´ls veia molt feliços.

Es d´agraïr poder estar amb persones com ells, vaig poder parlar en català durant una bona estona i vaig riure moltíssim mentres disfrutavem d´un sopar al més pur estil thai. Tant la Oil com jo vàrem estar molt a gust amb ells.

Si tot va bé, ens tornarem a veure d´aquí a unes setmanes quan tornin del seu viatge per Birmània ( un país que fa temps que vull visitar però que no s´han donat les circumstàncies necessàries per poder-hi anar… Ciclons, problemes polítics i més coses que feien  pensar que viatjar fins allà era massa arriesgat ) perquè tinc ganes de tornar a estar amb ells abans de que deixin Àsia i poder-los ensenyar una mica la ciutat de Bangkok desde el meu punt de vista.

Un plaer, Xevi i Montse!!!

Molta sort!!!

Tots plegats

 

 

 

 

 

Trobada