El passat cap de setmana, juntament amb la Oil vaig anar a visitar Kanchanaburi, una província a tocar de Bangkok, el trajecte desde la terminal sud de la ciutat no dura més de 2 hores.
Kanchanaburi, és una ciutat que guarda molta història relacionada amb la Segona Guerra Mundial, allà s´hi troben entre d´altres coses, el conegudíssim Pont sobre el Riu Kwai, uns quants cementiris a on hi reposen milers de presoners morts durant la construcció del ¨Ferrocarril de la Mort¨ que vàren dur a terme les tropes japoneses a l´any 1.941 i uns quants museus.
A Kanchanaburi, també s´hi poden fer altres coses a part d´interessar-te per una part de la nostra història més recent, per exemple, hi ha moltíssimes coves, molts salts d´aigua i sobretot molta natura.
Nosaltres durant els dos dies que vàrem estar per allà, vam visitar primer de tot el Cementiri de la Guerra, un lloc que se´t posen els pèls de punta. Allà hi reposen, ni més ni menys que 15.000 presoners que vàren morir en mans de les tropes japoneses durant els anys que vàren durar les obres de la línia del ¨Ferrocarril de la Mort¨, una línia ferroviària que començava a Kanchanaburi i acabava a Birmània.
El cementiri està molt ben cuídat, l´atmosfera d´aquell indret és molt tranquil-la. Les tombes estàn molt ordenades, totes elles amb el nom de la persona que hi reposa, el número de soldad, el país que servien i sobretot les edats, tots ells van morir a la flor de la juventut, realment et quedes molt impactat quan veus tot allò.
El Pont sobre el Riu Kwai, va ser la nostra segona visita del dia. Amb un tuk tuk desde el cementiri vàrem anar fins al lloc a on es troba el quilòmetre zero de la línia de la Mort, just a on hi ha el Pont sobre el famós Riu Kwai.
El Pont, està molt ben conservat, té encant!!! Hi ha un petit tren on continuament va carregat de turistes que volen ser partísseps d´atravesar el famós pont, nosaltres el vàrem atravessar caminant, anavem parant de tant en tant per mirar alguns detalls que ens interessaven i per fer fotos desde diverses prespectives del pont. Mentres caminava per el pont em venia al cap la famosa cançó de la pel-lícula que explica la història de la seva construcció.
Després de dinar en un xiringuito a tocar del pont, vàrem llogar dues motos amb conductor perquè ens portessin a algún lloc a on no hi haguessin turistes, havia vist a la guia que hi havien unes coves interessants, on no hi acostumen a haver-hi aglomeracions.
Per 5 euros cadascún, (una mica car…) aquells senyors ens van fer conductors i de guies, la primera parada la ¨Kho Poon Cave¨.
Quan ens disposavem a entrar a la cova, dues nene de 10 anys cadacuna ens van voler fer de guies, durant tot el trajecte, sobretot una, jejeje… no va parar de parlar durant tota l´estona, es clar que jo no entenia pràcticament res perquè parlava amb thai a una velocitat de reactor, jajajaja…
La cova, és maquíssima!!! Per unes escales entres a la cova, primer de tot trobes una imatge d´un Buddha reclinat dins d´una gruta a on també hi ha més imatges del mateix Buddha al voltant del perímetre de l´espai. Hi havien algunes persones resant, la Oil com de costum, també s´hi va afegir.
Em pensava que la cova era petita però m´equivocava. Hi havien moltes sales on cadacuna d´elles hi havia una part d´història o hi veies alguna cosa bonica que resaltava sobre les demés. En una d´elles, aquella nena ens va explicar que el Rei de Tailàndia (no el que hi ha ara) hi va passar tres dies meditant.
Ami la cova em va agradar molt però em quedo amb el record d´aquelles dues petites nenes de tant sols 10 anys d´edat que per poder-se pagar els estudis, treballaven fent de guies els dissabtes i els diumenges de cada setmana en aquella cova a l´espera de turistes com nosaltres.
No em podia ni imaginar el que veuria 1 hora més tard… amb els conductors que ens portaven amb les motos, vam arribar a un Temple a on hi ha una dona que medita sobre de l´aigua mentres es dóna un bany… Una autèntica ¨frikada!!!¨
El recinte a on aquella persona fa veure que medita, sembla una cort de porcs, no està gens cuídada, fa pena!!! El més fort però, és que aquella dona no es banya per plaer sinó que ho fa a canvi d´uns quants diners, ho té molt ben organitzat, pots llegir cartells a l´entrada del recinte que t´informen sobre les seves tarifes… No comença la ¨funció¨fins que no hi ha un grup mínim de 20 persones!!! Ah! I si hi ha algú interessat en que li façi una sessió privada, també ho fa sense cap problema a canvi de més diners… És tot un show patètic!!!
La dona anava tota vestida de blanc, amb una tunica com les dels monjos budistes. Comença a fer una petita pregària abans de ficar-se a l´aigua. Jo, m´havia d´aguantar el riure, jejeje… tothom estava amb les càmeres apuntant a aquella dona que flotava a l´aigua com un ànec. Al cap d´uns quant minuts, va sortir del seu bany i se´n va anar. Encara a hores d´ara, busco un sentit al que vaig veure…
De tornada cap al poble, els conductors ens van parlar d´una escola de monos… Hi vàrem anar, jejeje… Allà, hi havien molts monos de la mateixa espècie ( no sé quina…) dins de gàbies o ¨lliures¨lligats del coll.
No hi hava ningú allà, només nosaltres, unes quantes persones que ens ensenyaven els monos i els pobres monos esperant que els hi donguessim alguna cosa per menjar.
No em va agradar gaire la visita, aquells animals no estaven feliços allà tancats en gàbies i lligats per el coll, era una ¨tapdera¨per recaptar turístes per treure´n un benefici, el nom d´escola de monos només era una excusa.
En algún moment, vaig tenir una mica de por, no em fan gaire gràcia aquella espècie de monos, són com els de la Índia, és a dir uns cabronassos!!! No paren d´assustar-te i d´intentar fer-te alguna mala passada. N´hi hava algún que acollonia bastant.
Ja de nit, vam tornar cap al poble.
Abans de tornar cap al bungalow que haviem llogat per poc més de 6 euros amb televisió i bany just al davant del mateix Riu Kwai, vam pensar que seria una bona idea llogar una moto per acabar d´aprofitar el cap de setmana i per anar al nostre rotllo.
Abans de sopar amb la moto, vàrem donar unes quantes voltes per la ciutat, no buscavem res en concret… Tenia moltes ganes de conduir, feia més de 7 mesos que no ho feia. Va ser quan vàrem decidir d´anar fins al Temple del Tigres l´endemà amb la moto a 40 quilòmetres de Kanchanaburi.
Jordi Meya.
Jordi perdut per el Món!!! 