Arxivar per Juliol, 2008

Tiger Temple, Kanchanaburi.

A 40 quilòmetres de la població de Kanchanaburi es troba el famós ¨Temple dels Tigres¨ una de les ¨atraccions¨més famoses de tot Tailàndia (també més patètiques).

Nosaltres, vam anar fins allà amb la moto que el dia anterior haviem llogat. Amb una mica més d´una hora ens vàrem plantar davant la porta que dóna accés al Temple.

M´havien dit bastantes persones que no valia molt la pena visitar aquest lloc, sobretot perquè és molt turístic i car uns 6 euros per persona. Ara que hi he anat, estic completament d´acord, és súper turístic i car, les instal-lacions deixen molt que desitjar, l´entorn no està gaire cuidat i els tigres sembla que s´hagin fumat una bona dossis de porros de marihuana perquè la gran majoria dormen la ¨mona¨tirats al terra.

El ¨show¨que vaig poder veure va ser bastant patètic, hi havia una colla d´aprenents d´Àngel Cristo cadascún amb una corretja lligada a un tigre que passejaven amunt i avall. Podies fer-te fotos amb els tigres tantes com vulguessis, (jo amb una em vaig tenir prou) la gent perdia el cul per fer-se alguna foto amb aquelles pobres bèsties, un circ bastant patètic!!! No em va agradar gens veure tot allò!

De tant en tant, algun responsable anava fent alguna explicació ¨tècnica¨sobre aquells animals. També intentaven explicar a la gent el perquè de tot allò, jo encara no li he trobat un sentit del perquè de tot plegat, (dies abans vaig mirar algunes webs relacionades amb aquest lloc, el que vaig veure en persona estava a anys llum de tot el que havia llegit) només vaig poder-me donar compte que recapten una bona colla de calers de les butxaques dels turistes que arriben fins allà, això és tot!

No sé perquè li diuen Temple dels Tigres, no vaig poder veure cap Stuppa, imatge de Buddha o ni tant sols un monjo… Només una colla de ¨guiris¨que es feien els xul-los ensenyant a la gent uns quants tigres. Al cap d´una estona, vàrem marxar d´allà a veure si podiem aprofitar millor el dia.

Salut!!!

Jordi Meya.

Anuncis

Visita a Kanchanaburi.

Posted: 29 Juliol, 2008 in Tailandia

El passat cap de setmana, juntament amb la Oil vaig anar a visitar Kanchanaburi, una província a tocar de Bangkok, el trajecte desde la terminal sud de la ciutat no dura més de 2 hores.

Kanchanaburi, és una ciutat que guarda molta història relacionada amb la Segona Guerra Mundial, allà s´hi troben entre d´altres coses, el conegudíssim Pont sobre el Riu Kwai, uns quants cementiris a on hi reposen milers de presoners morts durant la construcció del ¨Ferrocarril de la Mort¨ que vàren dur a terme les tropes japoneses a l´any 1.941 i uns quants museus.

A Kanchanaburi, també s´hi poden fer altres coses a part d´interessar-te per una part de la nostra història més recent, per exemple, hi ha moltíssimes coves, molts salts d´aigua i sobretot molta natura.

Nosaltres durant els dos dies que vàrem estar per allà, vam visitar primer de tot el Cementiri de la Guerra, un lloc que se´t posen els pèls de punta. Allà hi reposen, ni més ni menys que 15.000 presoners que vàren morir en mans de les tropes japoneses durant els anys que vàren durar les obres de la línia del ¨Ferrocarril de la Mort¨, una línia ferroviària que començava a Kanchanaburi i acabava a Birmània.

El cementiri està molt ben cuídat, l´atmosfera d´aquell indret és molt tranquil-la. Les tombes estàn molt ordenades, totes elles amb el nom de la persona que hi reposa, el número de soldad, el país que servien i sobretot les edats, tots ells van morir a la flor de la juventut, realment et quedes molt impactat quan veus tot allò.

El Pont sobre el Riu Kwai, va ser la nostra segona visita del dia. Amb un tuk tuk desde el cementiri vàrem anar fins al lloc a on es troba el quilòmetre zero de la línia de la Mort, just a on hi ha el Pont sobre el famós Riu Kwai.

El Pont, està molt ben conservat, té encant!!! Hi ha un petit tren on continuament va carregat de turistes que volen ser partísseps d´atravesar el famós pont, nosaltres el vàrem atravessar caminant, anavem parant de tant en tant per mirar alguns detalls que ens interessaven i per fer fotos desde diverses prespectives del pont. Mentres caminava per el pont em venia al cap la famosa cançó de la pel-lícula que explica la història de la seva construcció.

Després de dinar en un xiringuito a tocar del pont, vàrem llogar dues motos amb conductor perquè ens portessin a algún lloc a on no hi haguessin turistes, havia vist a la guia que hi havien unes coves interessants, on no hi acostumen a haver-hi aglomeracions.

Per 5 euros cadascún, (una mica car…) aquells senyors ens van fer conductors i de guies, la primera parada la ¨Kho Poon Cave¨.

Quan ens disposavem a entrar a la cova, dues nene de 10 anys cadacuna ens van voler fer de guies, durant tot el trajecte, sobretot una, jejeje… no va parar de parlar durant tota l´estona, es clar que jo no entenia pràcticament res perquè parlava amb thai a una velocitat de reactor, jajajaja…

La cova, és maquíssima!!! Per unes escales entres a la cova, primer de tot trobes una imatge d´un Buddha reclinat dins d´una gruta a on també hi ha més imatges del mateix Buddha al voltant del perímetre de l´espai. Hi havien algunes persones resant, la Oil com de costum, també s´hi va afegir.

Em pensava que la cova era petita però m´equivocava. Hi havien moltes sales on cadacuna d´elles hi havia una part d´història o hi veies alguna cosa bonica que resaltava sobre les demés. En una d´elles, aquella nena ens va explicar que el Rei de Tailàndia (no el que hi ha ara) hi va passar tres dies meditant.

Ami la cova em va agradar molt però em quedo amb el record d´aquelles dues petites nenes de tant sols 10 anys d´edat que per poder-se pagar els estudis, treballaven fent de guies els dissabtes i els diumenges de cada setmana en aquella cova a l´espera de turistes com nosaltres.

No em podia ni imaginar el que veuria 1 hora més tard… amb els conductors que ens portaven amb les motos, vam arribar a un Temple a on hi ha una dona que medita sobre de l´aigua mentres es dóna un bany… Una autèntica ¨frikada!!!¨

El recinte a on aquella persona fa veure que medita, sembla una cort de porcs, no està gens cuídada, fa pena!!! El més fort però, és que aquella dona no es banya per plaer sinó que ho fa a canvi d´uns quants diners, ho té molt ben organitzat, pots llegir cartells a l´entrada del recinte que t´informen sobre les seves tarifes… No comença la ¨funció¨fins que no hi ha un grup mínim de 20 persones!!! Ah! I si hi ha algú interessat en que li façi una sessió privada, també ho fa sense cap problema a canvi de més diners… És tot un show patètic!!!

La dona anava tota vestida de blanc, amb una tunica com les dels monjos budistes. Comença a fer una petita pregària abans de ficar-se a l´aigua. Jo, m´havia d´aguantar el riure, jejeje… tothom estava amb les càmeres apuntant a aquella dona que flotava a l´aigua com un ànec. Al cap d´uns quant minuts, va sortir del seu bany i se´n va anar. Encara a hores d´ara, busco un sentit al que vaig veure…

De tornada cap al poble, els conductors ens van parlar d´una escola de monos… Hi vàrem anar, jejeje… Allà, hi havien molts monos de la mateixa espècie ( no sé quina…) dins de gàbies o ¨lliures¨lligats del coll.

No hi hava ningú allà, només nosaltres, unes quantes persones que ens ensenyaven els monos i els pobres monos esperant que els hi donguessim alguna cosa per menjar.

No em va agradar gaire la visita, aquells animals no estaven feliços allà tancats en gàbies i lligats per el coll, era una ¨tapdera¨per recaptar turístes per treure´n un benefici, el nom d´escola de monos només era una excusa.

En algún moment, vaig tenir una mica de por, no em fan gaire gràcia aquella espècie de monos, són com els de la Índia, és a dir uns cabronassos!!! No paren d´assustar-te i d´intentar fer-te alguna mala passada. N´hi hava algún que acollonia bastant.

Ja de nit, vam tornar cap al poble.

Abans de tornar cap al bungalow que haviem llogat per poc més de 6 euros amb televisió i bany just al davant del mateix Riu Kwai, vam pensar que seria una bona idea llogar una moto per acabar d´aprofitar el cap de setmana i per anar al nostre rotllo.

Abans de sopar amb la moto, vàrem donar unes quantes voltes per la ciutat, no buscavem res en concret… Tenia moltes ganes de conduir, feia més de 7 mesos que no ho feia. Va ser quan vàrem decidir d´anar fins al Temple del Tigres l´endemà amb la moto a 40 quilòmetres de Kanchanaburi.

Jordi Meya.

 

 

Fotos Cementiri de la Guerra.

Posted: 29 Juliol, 2008 in Tailandia

Si no sóc Català, no sóc res!!!

Posted: 29 Juliol, 2008 in Catalunya

Cada vegada que miro aquest vídeo del discurs que va fer en Pau Casals a les Nacions Unides l´any 1971, se´m posa la pell de gallina. No es pot descriure d´una manera més impecable el que és Catalunya per els catalans.

Visca Catalunya, lliure!!!

Jordi Meya.

Biografia

Discurs Nacions Unides – 1971

Al llarg de la seva vida Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. El 1971, en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU – 24 d’octubre de 1971

Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial – , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (…)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Conversaciones con una vaca.

Posted: 24 Juliol, 2008 in India

Aquest, és un vídeo súper divertit que vàrem grabar l´Albert i jo el dia que ens vàrem conèixer a Varanassi, Índia.

Començem a parlar amb una vaca i no podem parar de riure, jajajaja… El vídeo és súper freaky!!! Mireu la cara de la vaca i sobretot com acaba el vídeo, jajajajaja…

Jordi Meya.

Amb la Mabel i en Purna.

Posted: 24 Juliol, 2008 in Tailandia

Amb la Mabel i en Purna a Bangkok.

He tingut la gran sort d´estar durant els darrers últims dies un parell de vegades amb la meva amiga Mabel de Barcelona que vaig conèixer ara fa una mica més d´un any a Puri, Índia.

La Mabel, és una persona la qual li tinc molt d´apreci, desde que ens vàrem conèixer sempre hem tingut una boníssima connexió, és una persona plena d´anècdotes, amb moltíssima experiència, que ha viscut i està visquent la vida molt intensament. La Mabel és una d´aquelles persones que un dia et trobes per casualitat i que es converteixen en una d´aquelles persones que anomenem especials.

La Mabel ha vingut a Tailàndia amb el seu amic Purna, ( que ara també és el meu amic ) perquè tenia que renovar el visat de l´Índia, ja portava quasi bé 6 mesos a Puri i per tant tenia que deixar Índia per uns dies abans de poder-hi tornar sense cap problema perquè pensa estar a Índia durant uns mesos més, té moltes coses a fer encara allà com per exemple, acabar de posar a punt la casa que s´ha construit a pocs quilòmetres de Puri.

El dia 18 de Juliol, vaig rebre la trucada de la Mabel, ja estava a Bangkok instal-lada a Khao San Road, tenia moltes ganes de veure´m, sobretot perquè abans de deixar Catalunya vaig estar amb ella a Barcelona i li vaig parlar del que pensava fer, de la desició que havia près de deixar-ho tot i venir cap a Tailàndia.

Ens vàrem veure a Khao San Road unes hores més tard de rebre la seva trucada. Va ser molt emocionant tornar a veure a la Mabel, ens vàrem fondre abraçant-nos i donat-nos petons, mentres en Purna s´ho anava mirant tot sorprès, jejeje…

Amb la Mabel, em sento molt bé quan estic amb ella, tot és molt natural, tant per part seva com per la meva part, no parem de riure i d´explicar-nos coses. Tenia la mateixa sensació que quan la vaig conèixer a Índia, com si el temps no hagués passat, era la mateixa persona de sempre, carinyosa i molt catxonda.

Aquell dia, vàrem dinar junts a un xiringuito que conec a Rambutri, al costat de l´agència de viatges que regenten uns thais amics meus, no ens vàrem moure d´aquella àrea en hores, hi estavem molt a gust, no paravem de parlar, el temps ens va passar volant.

Abans de tornar cap a On Nut, a casa meva, li vaig fer un plà d´activitats de llocs interessants de Bangkok i voltants que podien v eure, com que tenien quasi bé una setmana per endevant, vaig intentar d´ajudar-los perquè aprofitessin el temps. La veritat és que avui, quan he tornat a estar amb ells i m´han dit tot el que han fet, m´he quedat bastant sorprès perquè han fet tot el que els hi vaig recomenar, fins hi tot una mica més, jejeje… No han parat.

Aquesta nit, la Mabel i en Purna han tingut la gentilesa d´acostar-se fins a casa meva, volien veure a on visc i estar amb mi passant unes hores al barri a on estic ubicat.

Hem estat mirant fotos de l´Índia i de les que ells han anat fent durant aquests dies a Tailàndia al meu ordinador, ens ho hem passat de conya, la Mabel, en Purna i jo ens partiem el cul de riure comentant les fotos que anavem veient, sobretot les de l´Índia, jejeje…

Després, hem anat fins al mercat d´On Nut a menjar-nos una sopa d´aquelles que no costen ni 1 euro i que estàn de puta mare de bones!!!!

A la Mabel i en Purna, han pogut veure com és una mica l´ambient del barri a on visc desde fa ja més de 6 mesos, molta gent al veure´m em saludaven i em preguntaven a veure com estaven, tots tailandesos, evidetment. Jo, intento tenir petites converses amb la gent del meu barri amb tailandès, la Mabel i en Purna s´han quedat flipats perquè puc entendre bastantes coses alhora de mantenir una conversació normal, fins hi tot jo penso que com pot ser que em pugui comunicar amb els tailandesos amb tant poc temps que fa que estudio thai… Flipo moltíssim dels progressos que estic fent relacionats amb el thai desde que la meva professora, la Fongchan m´ha enganxat per banda em sento molt més segur quan intento dir unes paraules amb thai, és fantàstic!!!

El sopar amb ells, de puta mare!!! Riure i més riure, jajajaja… La Mabel, m´ha començat a explicar aventures de quan va estar fa anys a Samoa visquent en una casa d´uns locals durant més de 6 mesos. M´ha explicat que la dona del marit a on estava visquent, el maltractava cada dia, es veu que li fotia unes pallisses al pobre tiu d´escàndol!!! Fins hi tot, un dia la mala bruixa, el va mossegar al braç causant-li una infecció de mort!!! Al pobre tiu, una mica més i li tenen que tallar el braç sencer!!! Jo, em pregunto….¨Com deuria tenir la boca de pudrida i infectada aquella bèstia per produir-li una infecció al pobre marit amb una sola mosegada??? Ni que tingués la boca pudrida com un cocodril o un tauró blanc… jejejeje …

Una de les frases que m´ha dit la Mabel mentres sopavem la qual m´ha fet molta gràcia ha sigut quan ha dit: ¨Yo, vivo a todo trapo porque sino no me voy a morir nunca¨, jajajajaja!!!! m´ha semblat una frase molt filosòfica a part de divetida, jajajaja… M´ha fet molta gràcia de la manera que l´ha deixada anar, jejeje…

En Purna, m´ha causat una molt bona impresió, és un tiu molt guay, com tots els indis, jajajaja… M´ha parlat del seu negoci a Puri, que properament es casarà amb una noia que encara no coneix però que la seva família ja li ha triat perquè sigui la seva dona, d´aspectes de Tailàndia, de la meva vida, etc… També, m´ha dit que estic convidat si vull anar a Puri a finals d´any al seu casament, on també hi serà, evidetment la seva mà dreta, jajaja… la Mabel!!!

Ara mateix, no puc moure´m de Tailàndia, estic massa liat amb tot el que tinc al cap, cada dia tinc més feina i crec que anirà en aument… ( si no tinc problemes de visats ) Però, espero poder tornar algún a Índia a gaudir de la companyia de la Mabel i d´en Purna, dos persones de putíssima mare!!!

Namaste!!!

Jordi Meya.

Amb la Mabel i en Purna a casa meva.

A Khao San Road amb la Mabel.

A Khao San Road amb la Mabel.

Amb la Mabel i en Purna a casa meva.

Amb la Mabel i en Purna a casa meva.

Sopant al Mercat d´On Nut.

Sopant al Mercat d´On Nut.

La meva primera comunió, any 1981

La meva primera comunió, any 1981

27 anys després de la meva primera comunió.

27 anys després de la meva primera comunió.

Visita del meu amic Albert Rigat al meu poble, Ripoll.

El passat cap de setmana, el meu amic Albert Rigat va fer una visita a Ripoll, el meu poble, va conèixer en persona la meva família, ( seguidors aferrims del seu blog desde fa molt de temps) va dormir a la meva habitació, va poder conèixer també part dels meus amics de tota la vida, racons del meu poble i moltes coses més, totes molt importants per a mi perquè formen part de la meva vida, de les meves arrels i de la meva història.

Al mirar les fotos que m´ha enviat l´Albert, se´m ha escapat alguna llàgrima, no ho he pogut evitar, jejeje… Desde fa mesos estic molt lluny dels meus, de la meva terra i de vegades com avui, és inavitable que m´entri la ¨morrinya¨. He tingut els sentiments a flor de pell al mirar les fotos.

Cada foto que he vist, ha sigut emocionant, molts de records m´han vingut a la memòria, veure la meva família amb l´Albert, els meus amics, casa meva, la meva habitació, totes les meves coses, parts de Ripoll, veure gent que conec, l´ambient del mercat un dissabte al matí, etc… cada foto que he mirat, m´ha recordat moments importants de la meva vida.

L´Albert, ha aprofitat molt bé el cap de setmana a Ripoll, perquè no s´ha descuidat de res que em pogués fer il-lusió, jejeje… fins hi tot, ha anat a casa d´en Miquel, ( el meu antic pis ) a fer-se unes fotos amb ell, jejeje… molt bó!!!! O també veure el meu pare fotografiat amb en Toni, el millor professor d´anglès que mai he tingut i gran amic meu també al qual li tinc molta admiració .

L´Angus el meu gat, també es va apuntar a sortir en alguna de les fotos que l´Albert va fer a casa meva, jajajaja… La veritat, pràcticament no ha faltat ningú, jajaja…

De les fotos que m´han fet molta il-lusió de veure, també han sigut les del sopar amb la meva colla d´amics a on també hi havia el petit Benet, el nou vingut de la família Bonada Tenas, el segon fill dels meus amics Kiko i Olguita. Ha sigut molt tendre veure en Benet menjant del pit de la seva mare durant el sopar de dissabte a la nit, m´ha encantat!!! Moltíssimes felicitats, amics meus!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tinc que confesar que per moments, m´han vingut ganes de tornar a casa, d´abraçar a la meva mare, el meu pare, la meva germana, la meva àvia, el meu gat, tots els meus amics, tota la gent que estimo… però tinc que ser valent i seguir aquí perquè encara que tingui sovint alguns baixons com avui, perquè evidentment trobo a faltar als meus, aquesta desició que vaig pendre de deixar-ho tot i començar una nova vida en un altre país, en una altra cultura, va ser molt meditada i molt pensada, no ho vaig perndre a la ¨torera¨.M´ha costat molt arribar fins aquí i per tant, tinc que continuar treballant dur cada dia per poder-me integrar el millor possible a la societat thai i d´altres aspectes tots ells importants per portar una vida totalment normal aquí a Tailàndia. Ara bé, també penso que sóc una persona del Món molt afortunada, perquè tinc salut, ganes de viure la vida, motivació, ganes de conèixer, ganes d´apendre, crec amb mi mateix i amb les meves posibilitats, no paro de pensar que les persones sóm màgiques que podem aconseguir tot el que ens proposem si som valents i sabem afrontar les coses amb valentia… Però sense dubte, el més IMPORTANT per a mi, el meu gran tresor és que tinc una família i uns amics que sempre estàn al meu costat a les bones i a les madures, gràcies a ells, tinc força per seguir sempre endevant perquè tots ells són la millor de les vitamines que puc pendre per no oblidar mai que sóc molt afortunat. A vegades, miro les estrelles del cel quan vull pensar amb mi mateix, quan vull fer un exercici personal i sempre arribo a la mateixa conclusió: ¨El dia que la mort em vingui a visitar, vull tenir la sensació que he passat per aquesta vida fent el que he sentit, que he sigut sempre lliure, que he viscut la vida a la meva manera deixant enrera els tabús i les normes que moltes vegades ens marca la societat desde el moment que respirem per primera vegada.¨ Desde que penso d´aquesta manera, sóc molt més feliç en tots els sentits, així penso seguir!!!

Per aquests motius i segurament per molts d´altres tinc que seguir construint el cami que vull per la meva vida, sempre amb il-lusió i esperança pensant en positiu, sempre anant endevant i ser valent davant dels reptes que la vida em posa al davant.

A tothom qui m´estima, GRÀCIES!!!!!

Moltes gràcies, Albert per la visita a Ripoll.

Jordi.