Avui, navegant per internet m´ha vingut la idea al cap de posar el nom del meu pare en un buscador a veure que apareixia ( encara em pregunto el per què… ).Les primeres imatges que he vist han sigut les de l´avi del meu avi, en Joan Meya i Grau, no m´ho podia creure!!! M´he fet moltes preguntes a mi mateix: ¨Qui havia penjat a internet unes imatges sobre part de la meva família? Quines eren les intencions?…
Joan Meya i Grau
De seguida he fet ¨click¨en una de les imatges per esbrinar d´on havien sortit totes aquelles fotografies tant velles de part de la família del meu pare. L´enllaç m´ha portat directament a un blog escrit en català per una persona que a hores d´ara no sé qui és però que m´he posat de seguida en contacte deixant un comentari al seu blog després de lleguir detingudament tots el que ha escrit sobre la meva família ( segur que és familiar meu però no em puc imaginar qui és… ). El blog parla de la generació de la família Meya Tosas de Puigcerdà, coneguts com els de ¨Cal Gitanet¨. El meu avi, Isidre Meya i Tosas, el pare del meu pare Esteve Meya va formar part d´aquest grup de persones extraodinaries que sens dubte varen deixar una emprempta imborrable d´humanitat i d´esperit de sacrifici a la Catalunya de principis del Segle XX.
De seguida he fet ¨click¨en una de les imatges per esbrinar d´on havien sortit totes aquelles fotografies tant velles de part de la família del meu pare. L´enllaç m´ha portat directament a un blog escrit en català per una persona que a hores d´ara no sé qui és però que m´he posat de seguida en contacte deixant un comentari al seu blog després de lleguir detingudament tots el que ha escrit sobre la meva família ( segur que és familiar meu però no em puc imaginar qui és… ). El blog parla de la generació de la família Meya Tosas de Puigcerdà, coneguts com els de ¨Cal Gitanet¨. El meu avi, Isidre Meya i Tosas, el pare del meu pare Esteve Meya va formar part d´aquest grup de persones extraodinaries que sens dubte varen deixar una emprempta imborrable d´humanitat i d´esperit de sacrifici a la Catalunya de principis del Segle XX.
Joan Meya i Grau
De seguida he fet ¨click¨en una de les imatges per esbrinar d´on havien sortit totes aquelles fotografies tant velles de part de la família del meu pare. L´enllaç m´ha portat directament a un blog escrit en català per una persona que a hores d´ara no sé qui és però que m´he posat de seguida en contacte deixant un comentari al seu blog després de lleguir detingudament tots el que ha escrit sobre la meva família ( segur que és familiar meu però no em puc imaginar qui és… ). El blog parla de la generació de la família Meya Tosas de Puigcerdà, coneguts com els de ¨Cal Gitanet¨. El meu avi, Isidre Meya i Tosas, el pare del meu pare Esteve Meya va formar part d´aquest grup de persones extraodinaries que sens dubte varen deixar una emprempta imborrable d´humanitat i d´esperit de sacrifici a la Catalunya de principis del Segle XX.
De seguida he fet ¨click¨en una de les imatges per esbrinar d´on havien sortit totes aquelles fotografies tant velles de part de la família del meu pare. L´enllaç m´ha portat directament a un blog escrit en català per una persona que a hores d´ara no sé qui és però que m´he posat de seguida en contacte deixant un comentari al seu blog després de lleguir detingudament tots el que ha escrit sobre la meva família ( segur que és familiar meu però no em puc imaginar qui és… ). El blog parla de la generació de la família Meya Tosas de Puigcerdà, coneguts com els de ¨Cal Gitanet¨. El meu avi, Isidre Meya i Tosas, el pare del meu pare Esteve Meya va formar part d´aquest grup de persones extraodinaries que sens dubte varen deixar una emprempta imborrable d´humanitat i d´esperit de sacrifici a la Catalunya de principis del Segle XX.
El blog, és una joia històrica ja que remarca la vida rural de la Cerdanya del Segle XX sota la visió de la Mercè Meya i Tosas, coneguda per tots nosaltres com la tieta Mercè, nascuda l´any 1.922 i únic membre de la generació dels ¨Gitanet¨viva. Aquest any ha celebrat el seu 85è. Aniversari.
Com molt bé està escrit al blog, és un homenatge a la Mercè Meya. ¨Una dona treballadora la vida de la qual reflecteix molt bé l´esperit d´esforç i de sacrifici de tantes famílies de la Cerdanya d´aquella època. I és que l´existència humana al Pirineu mai va ser fàcil.¨
¨En definitiva, aquesta iniciativa intenta que no s´afegueixi a l´oblit les velles formes de vida rurals del Pirineu.
La tieta Mercè
Un dels episodis que més m´ha emocionat és un que porta per títol: ¨La Guerra¨on el protagonista és el meu avi Isidre Meya i Tosas, segurament la persona més important de la meva vida durant el periode de la meva infància i primers anys d´adolencència. El meu avi Isidre va ser una persona que em va marcar molt durant els 15 anys que vaig poder disfrutar de la seva companyia. Sempre em va guiar per bon camí, recordo les seves paraules perfectament, els seus consells, l´estimació cap a la meva persona… El trobo molt a faltar…
En aquest episodi, explica quan varen detenir el meu avi a la Collada de Toses en un control policial per part dels Republicans. El meu avi que no volia saber res de la guerra, no va poder fer res perquè aquells militars no el detinguessin. Tot i al-legar que tenia 3 germans lluitant al front es va passar 9 mesos detingut en un camp de concentració del Vallès. Amb l´entrada dels franquistes el van alliberar perquè havia estat detingut per els de la República. El meu avi i també els seus germans, no estava a favor ni dels uns ni dels altres, eren temps difícils que havies de fer moltes vegades el que et deien si no volies perdre la vida.
Quan el meu avi va poder tornar a Puigcerdà, va treballar durant un temps de sereno abans de casar-se amb la meva àvia Núria i traslladar-se a Ripoll a viure i a treballar a la fàbrica Tèxtil ¨La Fisena¨ja desapareguda.
El meu avi Isidre Meya
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
El meu avi Isidre Meya
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
La tieta Mercè
Un dels episodis que més m´ha emocionat és un que porta per títol: ¨La Guerra¨on el protagonista és el meu avi Isidre Meya i Tosas, segurament la persona més important de la meva vida durant el periode de la meva infància i primers anys d´adolencència. El meu avi Isidre va ser una persona que em va marcar molt durant els 15 anys que vaig poder disfrutar de la seva companyia. Sempre em va guiar per bon camí, recordo les seves paraules perfectament, els seus consells, l´estimació cap a la meva persona… El trobo molt a faltar…
En aquest episodi, explica quan varen detenir el meu avi a la Collada de Toses en un control policial per part dels Republicans. El meu avi que no volia saber res de la guerra, no va poder fer res perquè aquells militars no el detinguessin. Tot i al-legar que tenia 3 germans lluitant al front es va passar 9 mesos detingut en un camp de concentració del Vallès. Amb l´entrada dels franquistes el van alliberar perquè havia estat detingut per els de la República. El meu avi i també els seus germans, no estava a favor ni dels uns ni dels altres, eren temps difícils que havies de fer moltes vegades el que et deien si no volies perdre la vida.
Quan el meu avi va poder tornar a Puigcerdà, va treballar durant un temps de sereno abans de casar-se amb la meva àvia Núria i traslladar-se a Ripoll a viure i a treballar a la fàbrica Tèxtil ¨La Fisena¨ja desapareguda.
El meu avi Isidre Meya
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
El meu avi Isidre Meya
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
Tots els protagonistes que apareixen al blog, vàren ser grans persones sens dubte!!! L´esperit de sacrifici per sobreviure que varen exercir cadascún d´ells va ser extraordinari i admirable. Em sento molt orgullós de formar part d´aquesta família, són part de la meva vida i de la meva història
¨Ningú es mor de fam si sap menjar un megall, un tallant o una picassa¨.
Desde fa unes setmanes al barri de Pratunam de Bangkok hi ha una exposció de fotografies sobre el nostre planeta.
Avui he visitat aquesta magnífica exposició amb el meu amic i company de fatigues, l´Skylar de Taiwàn.
Jo
L´exposició està plena de fotografies captades per en Yann Arthus-Bertrand, un dels millors fotògrafs del Món de fotografia aèria i molt compromès amb el desenvolupament del nostre planeta que cada vegada es dirigeix amb mès velocitat cap el caos. En Yann, ha dedicat bona part de la seva vida professional a fotografiar llocs del nostre planeta que corren autèntic perill, cada fotografia conté una explicació en anglès i en tailandès en forma de missatge molt directe i clar. Cada fotografia parla per si sola, les imatges són realment boniques i captivadores. Et quedes totalment impactat quan les mires i llegueixes l´explicació que acompanya a totes les fotos.
Totes les fotografies varen estar preses desde un helicòpter, ha recorregut tot el nostre planeta buscant informació en forma d´imatges com a prova que ens donguin a entendre que anem mal encaminats. El propòsit d´aquesta exposició és fer-nos pensar a tota la humanitat com estava la situació del planeta fa un temps, com està actualment i com pot estar d´aquí a relativament pocs anys. Hi ha imatges relacionades amb el canvi climàtic, amb la pobresa, amb el desenvolupament de la humanitat, la pobresa que pateix molts milions de persones de tots els indrets que formen el Planeta Terra, de naturalesa o de les emisions de CO2. L´exposició és una lliçó magnífica d´humanisme, reflexa perfectament quina és la situació del nostre planeta, és a dir la situació de cadascún de nosaltres i de les nostres pròximes generacions.
L´exposició dóna un revés a molts polítics i a molta gent que té molt poder, persones que busquen interessos sense tenir en compte la importància del nostre medi ambient, de les espècies d´animals i plantes que han anat desapareixent a causa de la contaminació i pol-lució, dels ecositemes, etc.. Les fotografies mostren imatges dels 5 continents del nostre planeta amb problemes molt greus.
No només ens hem de cuidar nosaltres i el nostre ben estar, tenim que procurar tenir cura de l´entorn a on hem nascut i de l´entorn a on vivim, el Planeta Terra, la nostra casa.
Durant tot el dia d´ahir hi van haver-hi moltes revoltes a diversos punts de la ciutat de Bangkok causades per manifestants que estàn en contra de l´actual primer ministre de Tailàndia el Sr. Sundarajev i de tot el seu gabinet.
Aquest govern és relativament nou, no fa ni 1 any que hi van haver-hi eleccions generals a Tailàndia que van ser guanyades per el partit líderat per Sundarajev.
Els resultats de les eleccions vàren crear molts dubtes a una gran part de la població thai perquè va sortir guanyador el partit liderat per Sundarajev antic ¨colega¨i mà dereta del multimilionari Thaksin, antic primer ministre de Tailàndia, actualment visquent al Regne Unit i amo del club de fútbol Manchester City.
Thaksin va tenir que avançar les eleccions a causa d´un cop d´estat produït per els seus opositors amb l´ajuda de l´exèrcit durant el 2.006. Desde llavors fins que hi van haver-hi unes noves eleccions generals, ( com deia fa poc menys d´un any ) el país va estar en mans de l´exèrcit. Va ser una època de molta crisis i patiment a Tailàndia.
Tailàndia és un país molt inestable políticament parlant… Desde l´any 1.937 quan el país va adoptar la democràcia, Tailàndia ha sofert ni més ni menys que 20 cops d´estat. Una dada que fa posar la pell de gallina i que demostra l´alt nivell de corrupció que hi ha en aquest país per part dels polítics.
Doncs bé… es veu que el poble thai no està content de com estàn fent les coses l´actual govern, ahir se´ls hi va acabar la paciència. Milers de persones desde dora al matí es van començar a movilitzar per diversos punts de Bangkok causant disturbis per allà a on passaven, no hi havia Déu que els parés. Fins hi tot, varen assaltar la casa del primer ministre per intentar un cop d´estat que finalment no es va dur a terme. La polícia, no va actuar en força per no causar sang i algunes baixes com he pogut llegir en un diari de tirada en anglès aquest matí. Avisen però… que no estàn disposats a admetre més manifestacions com les del dia anterior.
Parlant de mi, jo no me´n he enterat de pràcticament res del que està passant, la meva vida no s´ha vist afectada per tot aquest rebombori. De moment, no he tingut problemes per moure´m per on he volgut, no he vist tensió al carrer, ni militars ni més polícia del compte, tot com sempre…Pol-lució i caos.
Però sí que és cert, que molta gent parla malament dels polítics tailandesos, de tot el que maneguen i de les seves intencions que per el que vaig veient i escoltant no són més que per interessos propis, els hi importa molt poc el ben estar de la gent. Només volen fer-se rics a costa dels més desfavorits.
A la Universitat, avui he estat parlant amb uns companys de classe que aquesta tarda anaven a movilitzar-se per protestar contra el govern. Jo, els hi he preguntat el sentit d´aquesta revolta, perquè ho feien??? Ells m´han dit que tenen que forçar la sortida del primer ministre i tots els seus el més aviat possible perquè el país s´està anant a pendre per el cul, la gent pobra és més pobra i els rics ho són més. Protesten també perquè diuen que la majoria de vots van ser comprats sobretot a la gent més pobra i pràcticament analfabeta ( Thaksin dona diners als més pobres, milions de persones sense estudis pràcticament medis de subsistència perquè l´apollin i votin els seus interessos o el dels seus colegues).
La figura del Rei de Tailàndia podriem dir que és semblant a la del Rei d´Espanya, qui talla de veritat el ¨bacallਠi manega el ¨cotarro¨són els polítics, el Rei en aquests assumptes no pinta res.
Crec i aquesta és la meva opinió… que si no canvien les coses a millor el cop d´estat a Tailàndia arribarà més aviat de lo esperat. Ja aniré explicant més coses sobre l´assumpte… De moment, podeu lleguir un article de l´edició digital del Periodico de Catalunya.
Salut i pau!!!
Jordi Meya.
Article Periodico de Catalunya:
Miles de monárquicos asaltan la sede del Gobierno de Tailandia
• Los manifestantes exigen la dimisión del primer ministro, Samak Sundaravej
• Los militares se mantienen al margen y descartan un nuevo golpe de Estado
Miles de manifestantes monárquicos asaltaron ayer la sede del Gobierno de Tailandia y pidieron la dimisión del primer ministro, Samak Sundaravej, un veterano político de 73 años. La protesta se extendió también a varios ministerios y al canal de televisión estatal. Sundaravej acusó a los revoltosos, unos 35.000 en total, según la policía, de “intentar promover un nuevo golpe de Estado” y un “baño de sangre”.
Detrás de las protestas está el partido opositor Alianza del Pueblo para la Democracia (APD). “De aquí no nos moverán hasta que se produzca un cambio político. Si quieren que me vaya tendrán que matarme y sacar mi cuerpo de este lugar”, dijo en el interior del palacio del Gobierno, situado en el centro de Bangkok, el cabecilla de la revuelta, Sondhi Limthonkul. El Ejecutivo, que ha descartado decretar el estado de excepción, evitó el enfrentamiento directo con los manifestantes y optó por solicitar una orden judicial para detener a los líderes de la APD.
CAMBIOS EN LA CONSTITUCIÓN
“No dimitiré. Me mantendré en mi cargo para proteger este país”, advirtió Sundaravej, quien se vio obligado a celebrar el Consejo de Ministros en una base militar de Bangkok. Las protestas de ayer forman parte de la campaña que el APD puso en marcha en mayo para forzar la salida del primer ministro, al que acusan de ser “una marioneta” en manos del depuesto jefe del Ejecutivo, Thaksin Shinawatra, y de querer instaurara una república en el país.
Exiliado en el Reino Unido –donde es propietario del club de fútbol Manchester City– Shinawatra cayó en desgracia tras ser víctima de un golpe de Estado en septiembre del 2006, alentado también por el APD. Las elecciones democráticas del pasado mes de noviembre auparon al poder a Sundaravej, que se ha negado a solicitar la extradición del ex mandatario, sobre el que pesan cuatro acusaciones por corrupción.
Además, el actual primer ministro prevé cambiar la Constitución redactada durante el anterior régimen militar, lo que ha enervado todavía más al APD. Los monárquicos tailandeses, fieles al rey Bhumibol Adulyadej, defienden un mayor papel del Ejército en la política del país. Pero los militares dejaron bien claro que esta vez no tienen previsto intervenir y que es la policía la encargada de controlar la situación. Al menos es lo que dijo el jefe del Ejército, el general Anupong Paojinda.
CUCHILLOS Y PALOS DE GOLF
La protesta del APD empezó temprano en la mañana cuando un centenar de manifestantes, armados con palos de golf y cuchillos, ocuparon el canal de televisión NBT. Otros grupos llegaron hasta los ministerios de Finanzas, Agricultura y Transportes. También cortaron las carreteras que unen la capital con el sur y el noreste del país. Los manifestantes dijeron que permanecerían toda la noche en la sede del Ejecutivo.
Any 1.984 a España, actuació al programa ¨Aplauso¨ de la millor banda espanyola de Heavy Metal de tots els temps, Barón Rojo.
Fan un playback del tema: ¨Los Rockeros van al Infierno¨una cançó que es va convertir en tot un himne d´aquella època que encara avui dia dura. La lletra del tema és realment descollonant, es nota que a Espanya eren temps de canvis, de mentalitat, de llibertat d´expressió. Amb cançons com aquesta no existeixen modes, ni sembla que passin els anys perquè la cançó desde el principi fins a la seva fi és poderosament heavy tant melòdicament com musicalment!!!
Aquí teniu una mostra amb imatges. No ús perdeu el rotllo que portava la penya, com ballen vacil-lant i flipant i sobretot com van vestits. No té desperdici!!! M´identifico al 100% amb tota la gent que apareix al vídeo perquè ser heavy no només són paraules és també un estil de vida que t´acompanya desde que neixes fins quan la mort ve a picar-te a la porta de casa perquè l´acompanyis.
Larga Vida al Barón!!!
Jordi Meya.
Lletra:
LOS ROCKEROS VAN AL INFIERNO
(J. L. Campuzano-C. Cortés)
Se oye comentar a las gentes del lugar.
Los rockeros no son buenos.
Si no te portas bien
te echarás ponto a perder.
Y caerás en el infierno.
Si has de vivir en el valle de Rock.
Te alcanzará la maldición.
Nunca tendrás reputación
¿Qué más da?
Mi rollo es el Rock
Vas sin afeitar, dice el “sheriff” del lugar.
Y además con “tías” buenas.
dicen que fumar es pecado y es mortal.
y al infierno me condenan.
Si he de escoger entre ellos y el Rock
elegiré mi perdición.
Sé que al final tendré razón.
Y ellos no.
Mi rollo es el Rock.
Qué risa me da esa falsa humanidad.
de los que se dicen buenos.
No perdonarán mi pecado original
de ser joven y rockero.
Si he de escoger entre ellos y el Rock
elegiré mi perdición.
Sé que al final tendré razón.
Y ellos no.
Mi rollo es el Rock.
Avui a la classe d´anglès a la Universitat, hem llegit un article que m´ha tocat la fibra, sens dubte una història que mereix la pena ser reconeguda i admirada per tothom.
Aquesta és la història de la Polly Letosfky, una dona nord-americana que ha caminat durant 5 anys seguits per el voltant del Món acompanyada tant sols per un ¨carret¨de nens petits a on hi portava totes les coses necessàries per poder sobreviure, menjar, aigua, roba i poca cosa més…
La Polly, va decidir deixar-ho tot i començar a recórrer el Món caminant arran de la mort de la seva tieta a causa d´un càncer de mama. Va focal-litzar la seva passió a partir d´aquell moment a ajudar al màxim de persones possibles que pateixen càncer. La seva meta va consistir en recaudar fons voltant el Món a peu per ajudar als investigadors que treballen buscant fórmules de curació d´aquesta enfermetat tant terrible.
Va començar a caminar quan tenia 37 anys, ha recorregut a peu més de 22.371 quilòmetres per quatre continents, ha utilitzat 29 parells de sabates, mai ha descansat, no s´ha posat mai malta i ha recaudat més de 200.000 dòllars americans, ( 135.600 euros ). Digne de ser admirat!!!
Quan va tornar als Estats Units després de 5 anys, el primer que va dir va ser: ¨Crec que he aconseguit el meu proposit, ¨Segurament he pogut ajudar a molta gent, em dono per satisfeta¨.
After five years and almost 14,000 miles, walking each day for 1825 consecutive days, Global Walker Polly Letofsky is returning home to Vail, Colorado on July 30, 2004 as the first American woman to walk around the world. The goal of her journey was to raise awareness about breast cancer. She also raised approximately $200,000.
Walking with BOB
The 42-year-old Letofsky has been accompanied around the world by BOB. The Global Walker, a custom-altered running stroller, is named BOB, after the California-based company that manufactures BOB Sport Utility Strollers and bicycle trailers. Letofsky’s BOB has served as a rolling backpack, carrying all of her possessions, including water, snacks, clothes, overnight supplies and her laptop. BOB is adorned with patches from 22 countries and pins from each U.S. state, and proudly displays signatures from thousands of women and men with breast cancer.
“BOB was an enormous hit all over the world,” emailed Letofsky from the road. “And he’s really taken a beating – it’s amazing how he’s hung in there.”
Adventures on the Walk
When Letofsky started GlobalWalk, her route took her west from Colorado where she tackled the Rockies. From there she walked through the deserts to California, where she experienced a 7.2 earthquake. She flew from California to New Zealand, traveled through Australia, Singapore and Malaysia. Letofsky was in Malaysia on September 11, 2001, and recalls the date vividly.
“I wasn’t around when Pearl Harbor was bombed, and I was too young to remember where I was the day JFK was shot. But I’ll never forget where I was the day America lost its innocence. I was on an oil palm plantation in Malaysia grieving with Muslims.”
After Malaysia, Letofsky traveled through Thailand, India, Turkey, Greece, Italy, Switzerland and Austria. Then it was on to Germany, France, Luxemburg, Belgium, the Netherlands, England, Scotland and Ireland. From there she headed back to America, flying into New York, walking through New Jersey, Pennsylvania and north to Canada. Next came the upper Midwest states, and finally, Colorado.
Aquesta nit m´he reunit una altra vegada amb la Amy, la Poline i el meu amic Skylar. Els nostres plans aquesta vegada han sigut anar a sopar plegats a un mercat exclusivament dedicat al peix i marisc fresc, una passada!!!
La Amy, va ser la que a mitja setmana ens va animar a tots per fer aquesta activitat culinària junts, ella ja coneixia aquest mercat per un amic seu. La setmana passada ens ho vàrem passar molt bé disfrutant d´un sopar boníssim al més pur estil indi al centre de la capital tailandesa. Avui hem repetit l´experiència degustant un sopar increíble a base de peix i marisc de primera classe en un mercat molt a prop de casa meva. L´experiència ha sigut exquisita, mai en tota la meva vida havia menjat un peix tant bó com el d´aquesta nit!!! Quasi bé tinc un orgasme!!!
El mercat és molt gran, molt ben organitzat i sobretot molt net. Tot el menjar està degudament distribuït ens estants, n´hi ha per triar tot el que vulguis!!!
Desde que entres a dins del mercat, persones que s´encarreguen que tot funcioni correctament et començen a donar els primers apunts per poder fer una bona elecció. El servei del mercat és brutal, descollonant, ens han tractat com autèntics marajàs!!!
El tema va de la següent manera. Tens que agafar un carró com si estiguéssis comprant en un súpermercat, vas mirant el peix i marisc que més t´interesa abans de comprar-lo, compares preus i preguntes a les persones encarregades de preparar-te el menjar que et donguin uns quants consells sobre la teva elecció ( triis el que triis està bé, tot és de primera classe ).
Els preus són en general una mica elevats, jo i l´Skylar estavem una mica espantats perquè per a nosaltres està una mica fora dels nostres presupostos permetre´ns aquesta mena de ¨luxes¨ ( 10 euros per barba… ) però durant el sopar i després quan hem acabat de menjar cap de nosaltres s´ha arrepentit d´aquesta magnífica experiència, sens dubte!!! Ens hem xupat els dits!!!
Després de sopar
Bé… Un cop t´has triat el peix que vols menjar-te, unes persones t´acompanyen perquè paguis. Després seus en una taula i un cambrer et dóna uns consells perquè et facis una idea de com prepararàn el peix que instants després et menjaràs.
És una passada perquè tot ho tenen molt ben pensat. Tu et tries el peix que et vols menjar, ningú ho fa per a tu i poc després te´l cuinen en un tres i no res!!!
El servei, impresionant un 10!!! Teniem per a nosaltres 5 cambrers que han estat pendents en tot moment, no ens han tret l´ull de sobre nostre. Cada vegada que teniem els plats una mica bruts, ens en posaven de nets, si teniem la copa de vi mig buida ens l´emplenaven i així ha anat fluint el nostre sopar d´aquesta nit.
Ens han portat unes ostres que semblaven pedres!!! Tenien un gust que no puc explicar amb paraules només puc dir que les nostres expresions eren de felicitat total cada vegada que en tastavem alguna!!! Tot perfecte!!! Aquest sopar ha sigut un regal per els nostres paladars!!!
Tots hem estat d´acord que ha sigut una molt bona idea gastar-nos unes miques més de diners per menjar perquè tots anem realment molt apretats durant la setmana, tots estudiem un munt d´hores diàries, a tots ens exigèixen un nivell d´esforç i de concentració molt elevat durant 5 dies a la setmana, l´energia que gastem per portar les nostres responsabilitats el millor que podem exigeix un esperit de sacrifici i de disciplina molt elevat. Fer una activitat com la que hem fet aquesta nit a part de deixar una mica de costat la dieta tailandesa d´arròs i noodles ens ha aportat una bona dosis de felicitat i de bona energia!!! Hem carregat piles per començar la setmana amb força i empenta!!!
Cerveza, catximba i molt riure al Gazebo de Khao San Road, Bangkok.
A hores d’ ara en Richie i la Sara deuen estar ja de camí cap a Barcelona desde Bangkok després de disfrutar durant unes setmanes de les seves vacances aquí a Tailàndia.
Abans de començar a escriure sobre la nostra trobada d´ahir a la nit, vull comentar que estic molt content i em sento molt feliç de que bona part dels meus amics hagin vingut a Tailàndia a disfrutar de les seves vacances però sobretot que m´hagin vingut a veure´m personalment i a fer-me costat, a tots ells moltíssimes gràcies!!!
Ahir a la nit, volia sopar amb en Richie i la Sara abans de que tornessin cap a casa, qui sap el temps que passarà fins que em torni a reunir amb ells… Ni el mateix ¨Nostradumus¨si visqués ho podria preveure amb una de les seves profecies…
La meva amiga Faai i una amiga seva que conec però que no sóc capaç de recordar el seu nom… també es vàren afegir amb nosaltres. La Faai, sempre que algun amic meu ha vingut a Tailàndia s´ha interessat per conèixe´l, sempre ha fet un racó i a deixat les seves obligacions per estar amb mi i els meus amics durant unes hores. Aquest fet, li valoro molt perquè demostra el carisme, l´estimació i l´apreci que té cap a la meva persona. NO em canso de dir que la Faai és la persona amb qui més confio aquí a Tailàndia, és de màxima confiança, m´ho ha demostrat sobradament.
El lloc que vàrem triar per passar una bona estona va ser el local ¨Gazebo¨de Khao San Road, un ¨garito¨ d´ambient que està a rebentar pràcticament cada dia perquè no és massa car, pots estar tranquil-lament bebent una cerveza i fuman-te una catximba ( sense droga ) mentres disfrutes de música en directe. De tant en tant, m´hi solo ¨perdre¨per passar-hi una bona estona.
La Faai i la seva amiga, van arribar una mica més tard que nosaltres al local. La Faai, una persona molt detallista, es va presentar allà amb la camisa del burro català que fa uns anys va comprar a Barcelona quan hi va viure durant la seva època d´estudiant, també era la mateixa camisa que portava el dia que ens vam conèixer ja fa més d´un any.
Aquest detall va ser una bona manera de conectar de seguida amb els meus amics, un bon punt de partida. El bon rotllo entre tots nosaltres va fluir perfectament durant tota la nit.
L´ambient era relaxat no vàrem parar de parlar i de beure cervezes, ( sense passar-nos ). Al cap d´una estona després de començar a fumar una catximba amb gust de poma que estava de puta mare!!! vam començar a riure i a fer algunes tonteries al ritme de la música, va ser molt divertit, sens dubte, jejejeje… una bona anècdota per recordar aquella nit… Sempre que em fumo una catximba d´aquelles em faig la mateixa pregunta…¨No sé que porten aquestes catximbes però a part de tenir un gust molt bó et fan riure molt i molt, perquè???¨ ( Em sembla que a hores d´ara després d´haver dormit tota la nit encara tinc algun efecte secundari produït per la catximba després d´hiperventilar el meu cervell més del compte, jejejeje… ).
Una anècdota que també ens va fer a tots molta gràcia va venir de part de l´amiga de la Faai una noia molt educada, molt tranquila i molt guapa que es va integrar a tots nosaltres de meravella!!!
Potser vàrem estar unes 2 hores en aquell local més o menys… L´amiga de la Faai potser va anar al lavabo més de 5 o 6 vegades a fer pipí!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Fins hi tot, les darreres vegades que s´estava pixant li feia vergonya dir-nos que tenia que anar al labavo perquè s´estava fent pipí una altra vegada, jajajaja… Impresionant com pixa!!! tots vàrem flipar, ni que tingués les ¨Catarates del Niàgara a la bufeta, jejeje…( Podria escriure als responsables del recórds del Guinness , jejejeje… perquè segurament és la persona que pixa més del Món, sens dubte!!!, no crec que tingui gaires competidors… ).
Tant la Faai com la seva amiga, ( ara també amiga nostra ) havien de marxar no gaire tard cap a casa, tenien que llevar-se molt dora, de matinada per anar a treballar. En Richie, la Sara i jo després que elles agafessin un taxi vam parlar que s´havien marcat un detall descollonant amb nosaltres perquè tinguent que treballar el dia següent molt dora al matí van venir a disfrutar d´una bona estona amb nosaltres amb tota naturalitat i tranquil-litat.
Jo, vaig acompanyar els meus amics fins la seva Guest House i després de despedir-nos vaig agafar un taxi de retorn a casa meva per descansar.
El feeling entre nosaltres durant tota la nit va ser molt autèntic, tots ens vàrem divertir moltíssim!!! L´última nit dels meus amics aquí a Bangkok la vàrem rematar de puta mare!!!
Salut a tots!!!
Jordi Meya.
( Tinc que escriure sobre la visita que vaig tenir fa uns mesos d´una bona part de la meva colla d´amics de Ripoll. Prometo fer-ho aviat, no me´n he oblidat ).
Avui s´inaugura a Londres una exposició sobre estrelles del Rock totes mortes a l´edad de 27 anys. Figures com Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison són recordades en aquesta exposició que intenta fer veure a l´espectador que a pesar de que perdessin la vida a la flor de la juventud, tots aquests músics excepcionals van deixar una empremta imborrable en el Món del Rock que perdurarà per sempre.
Podeu lleguir l´article de l´edició del Periódico de Catalunya que es pot trobar a internet:
Jimi Hendrix
Janis Joplin
Jim Morrison
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
“Se ha ido y ahora ya forma parte de ese estúpido club. ¡Le dije que no se sumara a ese estúpido club!”. Poco después de que Kurt Cobain, el líder de Nirvana, se pegara un tiro en 1994, su madre, Wendy O’Connor, pronunció estas palabras, que dieron origen a la expresión El club de los 27. La galería Proud de Camden, en Londres, inaugura hoy una exposición fotográfica dedicada a los principales miembros de este trágico colectivo: Brian Jones, primer guitarra de los Rolling Stones; Jimi Hendrix; Janis Joplin; Jim Morrison, líder de the Doors, y el propio Kurt Cobain, todos ellos protagonistas de trágicas muertes a los 27 años.
La muestra lleva por título Forever 27 (27 para siempre) y reúne imágenes ya clásicas de la historia del rock. Según el comisario, Simon Talbot, la exposición tiene sentido porque el público sigue obsesionado por los artistas de vida breve pero intensa: “El foco de la fama cayó especialmente con fuerza sobre estos cinco músicos y a través de algunas de las más grandes fotografías del rock del último siglo podemos analizar cómo les afectó esa presión”.EXTRAÑAS CIRCUNSTANCIAS
Brian Jones se ahogó en una piscina en extrañas circunstancias en 1969; Jimi Hendrix falleció de una sobredosis de somníferos en septiembre de 1970 y, apenas un mes después, Janis Joplin murió a consecuencia de una sobredosis de heroína; en 1971, el cuerpo de Jim Morrison fue hallado sin vida dentro de una bañera pero nunca se le hizo una autopsia, y el más joven del club, Kurt Cobain, se descerrajó un tiró en la cabeza.
Ellos no son los únicos miembros del club, aunque sí los más destacados. Otros 25 músicos vivieron solo hasta los 27 años, una edad que los psicólogos consideran un portazo a la juventud. Pero más allá de consideraciones sociológicas, lo que tienen en común los cinco protagonistas de Forever 27 es que su aparición en escena revolucionó la historia del rock. El interés por este funesto colectivo también ha llegado al cine, con The 27 club en último festival de Tribeca de Nueva York.
A las imágenes de la exposición se suman textos de los fotógrafos que fueron la sombra de estas estrellas. Elliot Landy, que retrató a Janis Joplin, escribe: “Una noche, tras un macroconcierto en Nueva York, compartimos un taxi. Ella le dio al conductor la dirección de un amigo suyo, con la esperanza de que estuviera en casa. Cuando se bajó, me miró con ademán triste y dijo: ‘Tío, qué pena. Aquí estoy yo, una gran estrella, y ni siquiera puedo encontrar a alguien con quien estar”.
Dissabte amb amics. De ruta culinària, de desconnexió i disfrutant d´una bona companyia.
Ahir vaig estar tot el dia amb companyia del meu bon amic, Skylar. Ens vàrem trobar al matí a prop de casa meva, el dia abans haviem decidit quedar per dinar junts.
Desde On Nut, ens vàrem dirigir amb l´Sky Train fins a Nana, una bona zona per poder disfrutar d´un bon dinar, hi ha molta varietat de restaurants de tota classe de cuina. Finalment, després de mirar alguns restaurants vam pensar que seria una bona idea anar fins al Tapas Restaurant a dinar, un dels dos restaurants espanyols que hi ha a la ciutat de Bangkok i que tots dos ens coneixem molt bé.
Abans de començar a dinar, vaig estar parlant una mica amb en Xevi de Barcelona, el xef del restaurant, un tiu molt catxondo, la veritat. Amb Xevi, sempre que vaig al restaurant a on treballa tenim molt bon rotllo, ahir durant l´estona que vàrem xerrar hi haver-hi molt bon feeling, el pallo em va explicar que la setmana vinent marxa al Japó a passar uns dies amb un colega i també que té en ment montar algun negoci al seu carrec a Bangkok.
El dinar va ser a base de tapes, evidetment… Patates braves, xipirons, mandonguilles amb salsa de tomàquet i ensaladilla rusa. El menjar, estava molt bó, com sempre i les tapes més plenes que de costum… ( va ser una bona estatratègia parlar abans de dinar amb el xef del restaurant???).
Abans d´acabar de dinar, vaig rebre una trucada al meu mòbil, era la meva amiga Amy de San Francisco. Em va comentar que ella i la seva amiga d´Holanda, la Poline, estaven a punt d´agafar un bus direcció a Bangkok, tenien la intenció de passar la tarda al parc de Lumphini, un parc realment bonic situat al còr de Bangkok.
Després de comentar-li a l´Skylar la proposta de la Amy, vam decidir trobar-nos amb elles a l´entrada principal del parc unes hores més tard.
Ara mateix a Tailàndia és època de pluges però la tarda d´ahir era sumament bonica i espectacular, semblava estiu, feia moltíssima calor, el cel estava ple de bells contrastos, tenia una barrega de colors magnífics que tapaven la cara més cruda de la ciutat, la polució. En aquells moments, em sentia molt bé, molt a gust amb mi i amb la companyia del meu amic Skylar.
L´Skylar i jo, vam arribar a les proximitats de Lumphini Park amb l´Sky Train, allà ens trobavem amb la Amy i la Poline.
Amb la Amy tinc una molt bona relació, es pot dir que ens vàrem conèixer per casualitat… Un dia estava al mercat de cap de setmana de Chatuchak amb l´Albert mirant parades mentres comentavem les nostres coses en català. La Amy que ha viscut 5 anys a Barcelona i enten perfectament el català, no va dubtar ni un moment en preguntar-nos d´on erem. A partir d´aquell dia, he tingut bastant contacte amb ella, solem quedar un cop per setmana per dinar o per sopar però sobretot per parlar en anglès, em va molt bé perquè puc practicar amb una persona nativa amb un anglès d´alt nivell.
Bueno… la Amy ens va presentar a la Poline, la seva companya de masters a la Universitat. Vaig quedar-me molt parat de la iniciativa i l´empenta de la Poline. Desde un bon començament, va començar a parlar amb nosaltres com si ens coneixés de fa temps, amb tota naturalitat i normalitat.
Tots quatre vàrem començar a caminar per el parc, parlavem amb anglès, l´Skylar amb la Poline i jo amb la Amy. És realment impresionant el què es pot apendre amb tan sols una estona practicant una llengüa que estàs estudiant amb una persona nativa. L´estona que vaig estar parlant amb la Amy, el meu cap va començar a entendre perquè algunes vegades quan parlo sobretot, faig errades gramaticals.
Tots quatre
Tant la Amy com la Poline, són unes noies amb molta dinàmica, les dues tenen molta experiència de viatges a l´extranger, totes dues han viatjat durant llargues temporades per el Món, completament soles. Potser aquest és un punt de vista important que t´ajuda a entendre que les dues són dones fortes, amb empenta i molt intel-ligents. Pots parlar amb elles de qualsevol cosa, tenen una prespectiva de la societat, de la cultura i la història realment admirable. La Poline, parla 5 idiomes i la Amy en parla 3 perfectament. Quan les sents parlar dels llocs a on han anat i del què han fet és realment bonic i admirable. La Amy, per exemple va arribar a Barcelona per casualitat, estava visitant una amiga, li va agradar la ciutat i es va decidir de quedar-se a Barcelona!!! Va buscar feina i la va trobar el mateix dia que tenia el vol de tornada cap als Estats Units, el destí va fer que es quedés a viure a Catalunya durant 5 anys!!! La Amy, entén perfectament la cultura del poble català, ella com jo i la majoria de catalans, entén que Catalunya és un país! No li agrada sentir parlar malament de Catalunya, no entén com es pot fer una cosa tant greu. Ella com jo, quan viatjem, quan estem en una altra cultura diferent a la nostra, intentem integrar-nos al màxim no que la cultura que desconeixem s´intengri a nosaltres.
La Poline, ha viatjat per pràcticament mig Món. És una apasionada de temes humanitaris, ha estat involucrada en alguns projectes de magnitut destinats a ajudar a la gent. Totes dues, el masters que estàn fent a la universitat va per aquest camí.Les dues, tenen una vocació passional per la seva feina, sel´s hi nota d´una hora lluny.
Vàrem perdre la noció del temps passejant per Lumphini Park. L´ambient del parc era preciós, molt bonic. Famílies senceres jugant amb els seus fills, parelles d´enamorats passejant agafats de la mà, moltíssima gent pràcticant esport o fent activitats de lleure que el parc et convidava a fer aquella tarda tant relaxada, com passejar per algún llac del parc amb una petit embarcació.
El moment màgic per a mi, va ser quan de cop i volta va aparèixer un arc de San Martí dibuixat al cel, era bestial, l´arc era increíble, podies veure perfectament el principi i el final d´aquella meravella perfectament deliniada a l´espai sideral, el cel.
Jo, sóc una persona molt sensible, sobretot quan escolto música relacionada amb qualsevol rama del rock o quan veig espectacles que la natura ens regala de tant en tant. Ahir vaig sentir una potència d´energia brutal a dins del meu interior i una pau mental absoluta mirant aquell arc, per a mi tot allò era molt heavy metal, no vaig poder estar-me d´apuntar aquell arc de San Martí amb els meus dits emulant el gest més característic que fem les persones que ens agrada aquest estil de música i de vida, vaig apuntar directament al cel fent ¨banyes¨amb els meus dits. Em vaig sentir plenament conectat, a més no podia anar millor vestit, portava la camisa heavy que estimo més, la de la portada del primer disc del mestre DIO, ¨Holy Diver¨.
Apuntant a l
Com que estavem tots quatre molt a gust i començavem a tenir gana… va ser fàcil arribar a la conclusió d´anar junts a disfrutar d´un bon sopar. Una altra vegada, vam tornar al punt de partida a Nana al mateix carrer a on l´Skylar i jo haviem dinat.
Tant la Amy com la Poline, tenien ganes d´anar a un restaurant de cuina índia que per aquella zona n´hi ha moltíssims. Així ho vàrem fer… a mi m´agrada el menjar indi i l´Skylar no n´havia menjat mai.
El restaurant tenia rasgues molt caracterítics, més o menys com els que et pots trobar a la Índia autèntica, la carta bruta i mig esparrecada, per anar al lavabo tenies que passar per la cuina, indis parlant en veu alta, etc… jejejeje….
Tots quatre vam demanar una Tali acompanyat de Nan un pà boníssim que trobo molt a faltar. El Tali per qui no ho sàpiga és un menjar molt típic de la Índia, molt energètic i molt saludable, sobretot si en mengues per dinar ja que per sopar la disgestió es pot arribar a fer una mica pesada. El Tali, es serveix amb una mena de plata distribuïda amb petits orificis que cadascún hi ha un tipus de menjar. Els ingredients del tali són molt variats, llanties amb salsa, carn, arròs, amanida o yoghurt. Està per xupar-se els dits!!!!!!!!!!!!!!!!!! Cada vegada que em posava part del tali a la boca, era impossible no enrecordar-me de bons moment que vaig viure fa més d´un any a la meva estimada Índia, era com somiar despert, moltíssimes imatges em venien a la memòria, records que pensava tenia pràcticament oblidats. Realment és impresionant el què pot fer un simple plat de menjar, les sensacions que pots experimentar són supremes, de cop i volta el cervell comença a conectar-se i a trovar pensament i imatges que tenia amagades, oblidades…
El sopar va ser de puta mare, va ser una continuació de la magnífica tarda que haviem passat els quatre junts passejant. La companyia va ser molt agradable en tot moment, vaig sentir que estava rodejat d´amics, de persones molt interessants d´aquelles que en tot moment et fan sumar i no restar, persones amb inquietuts, persones fortes, persones amb il-lusió, persones que estimen i que saben veure el millor de la nostra existència anomenada vida.
Jordi perdut per el Món!!! 