És important guardar les aparences???

No sé que pensareu vosaltres sobre aquest article que m´han fet arribar extret d´internet. Parla sobre la importància de guardar les aparences.

Ara que hauré de vestir amb trajo i corbata m´agradaria que em doguessiu la vostra opinió. Què en penseu??? És important vestir d´una manera o d´una altra per tenir èxit o perquè t´acceptin en segons quines feines o situacions??? Jo, tinc la meva pròpia opinió que ja he escrit al blog.No sé si és l´acertada però és com penso. Realment la gent pot tenir una impresió negativa d´una persona sinó vas vestit amb trajo???

El debat està servit.

Jordi Meya.

La importancia de llevar traje

 

 

El sábado pasado me puse un traje después de casi 12 meses de no tener nada que ver con ellos. El motivo: una boda. Después de 7 años en el mundo de la consultoría “al estilo Arturo”, donde el traje era una obligación corporativa (a excepción de los dos o tres días al año en que se autorizaba, por motivos extraordinarios, vestir de business casual… que era como otro uniforme, pero de dockers y camisa), el pasar al mundo “de internet” supuso un cambio radical en ese sentido, y trajes y corbatas se quedaron purgando sus penas en el armario.

Durante una época, llevar traje me parecía importante. Tenía un amigo que trabajaba en una puntocom en la que no solo no llevaban traje, sino que hacían de ello un símbolo. Y es que en el mundo pre-burbuja llevar traje era de desfasados y anticuados, de la “vieja economía”, mientras que los de la nueva economía eran unos enrollados. Y yo, que estaba en la “vieja economía”, seguía defendiendo que la apariencia era importante…

Con el tiempo fui suavizando mis posturas, hasta el punto de llegar a donde he llegado: el traje almacenado durante meses y meses.

Sin embargo, el otro día sucedió una anécdota que demuestra que llevar traje o no llevarlo no es indiferente. A las 6 de la mañana, un autobús nos dejaba por la zona de Orense (en Madrid, ya sabéis lo que hay por allí: locales “pijos” en TorreEuropa y locales “latinos” en los bajos de Azca) desde la finca de El Escorial donde se celebró el convite. Toca coger un taxi. Dos amigos y yo (que vamos para la misma zona) nos disponemos a buscar uno… y en esta esquina un grupillo de “malotes” (camisetas deportivas, pantalones caidos, medallas, gorra… rollo latin king) y “malotas” (rollo perreo). Y en aquella esquina otro. Evidentemente, están esperando sus taxis. Por Orense baja uno, que tiene que pasar por todos esos grupos antes de llegar a nosotros. “Vamonos hacia Castellana, que igual tenemos más suerte”, les digo a mis amigos.

Y segun vamos andando, observo como el taxi sigue bajando Orense, ignora a los grupos que le hacían señas, tuerce por General Perón y se para a nuestra altura. Sin ni siquiera haberle hecho un gesto. Abrimos las puertas, nos subimos… y a casa. ¿El motivo? 100% seguro a que el tipo prefirió subir a tres tíos con traje que a nadie del otro grupo.

¿Las apariencias definen a la persona? No, en absoluto. “El hábito no hace al monje”. Nosotros, con nuestro traje, podríamos haber sido unos gañanes del quince, haber sido unos borrachos indecentes que le hubiésemos dejado el taxi hecho un desastre o salir corriendo para no pagar. Los de las gorras podían ser perfectamente unos chicos que saludasen educadamente, diesen conversación agradable y pagasen religiosamente al llegar al destino. Sin embargo, las apariencias sí sirven para que los observadores externos se hagan una idea previa y, aunque “las apariencias engañan”, ninguno podemos evitar formarnos una primera impresión a partir de las mismas.

Y esa primera impresión está a buen seguro formada no por casualidad, sino por la experiencia previa que uno haya tenido y que permite adjudicarle un significado a determinadas apariencias. “Gorras y pantalones caídos malo, traje bueno”. ¿Injusto? Probablemente. Pero así funcionamos.

Y en el mundo laboral, las apariencias también influyen, y mucho. Quizás no sea un debate de traje-no traje. Pero que es importante cuidar las apariencias… seguro.

De centre comercial en centre comercial i tiro porque me toca…

Gastant diners de centre comercial a centre comercial.

Es pot dir que em vaig veure ¨obligat¨a anar de compres de centre comercial en centre comercial a Bangkok. La meva inminent etapa de ¨professor¨d´espanyol està a punt de començar, em van deixar molt clar que tenia que renovar el meu ¨vestuari¨si volia treballar.

La veritat és que anar de compres és una activitat que no m´agrada gens, cada vegada que entro en un centre comercial em ve un ¨baixón¨d´energia descollonant, em quedo com hipnotitzat, no disfruto, m´aburreix bastant però no em va quedar més remei que passar per el ¨tubo¨una vegada més.

Aquí a Tailàndia, donen molta importància a l´especte personal, es fixen molt com vas vestit ( desde el meu punt de vista són molt superficials ) i segons quines feines t´obliguen a vestir d´una forma molt diferent a la que acostumes a vestir diàriament que com és el meu cas, no va gens amb el meu estil. Ahir, em vaig gastar una bona quantitat de diners amb corbates, camises de mudar de màniga llarga i pantalons de pinzes.

Vaig voltar uns quants centres comercials buscant ofertes, tenia molt clar que no em volia gastar molts diners en roba que no m´agrada gens però no va ser així, al final vaig tenir que deixar-me la cartera… Vaig flipar molt amb els preus, pràcticament com els d´Europa!!! Al final i després de quasi bé perdre la paciència vaig trobar una botiga que tenien la roba que en principi buscava una mica més barata que els llocs que havia vist fins al moment.

Em sentia bastant atabalat perquè no podia pràcticament ni mirar la roba, en un tres i no res tenia a una o dues persones a sobre meu que no paraven de dir-me les ofertes i promocions que en aquells moments oferien als clients. Aquí a diferència de Barcelona per exemple, no et deixen ni respirar a la que et veuen entrar per la porta van a per a tu. Em sentia com l´Stallone a la pel-lícula ¨Acorralado¨.

Al final, em vaig comprar 4 corbates, ( si en compraves 3 te´n regalaven 1 ) 3 parells de camises de màniga llarga de colors clars ( no deixen portar colors foscos si fas de professor ) i 3 parells de pantalons de pinzes. Quan em vaig veure vestit d´aquella manera  reflexat al mirall del probador, quasi bé em poso a plorar… Semblava un ¨pijo¨de la sèrie ¨Falcón Crest¨jejejejejeje…. Però bueno… si vull treballar i començar a guanyar-me la vida no em queda més remei que acostumar-me a veure´m vestit amb aquella pinta… És el que hi ha…

Després hi ha el problema de rentar tot aquest tipus de roba i sobretot planxar-la molt bé. Les corbates per exemple no es poden posar a la rentadora i les camises tens que vigilar molt amb la temperatura de l´aigua perquè sinó es poden enconguir ( si em passa això em tallo els ous!!! Amb lo que m´han costat!!!). Ara no sé si comprar-me una planxa o portar la roba a una tintoreria quan tingui que rentar-la…

Amb lo a gust que vaig jo vestit amb texans o pantalons curts, camises de màniga curta i amb xancletes. Ara tindré que passar moltíssima més calor i anar vestit com un Director d´empresa.

Hi ha coses que encara em treuen de pollaguera.

He viatjat sol durant molt de temps per molts paísos, he viscut situacions bastant dures, experiències que m´han marcat per la resta de la meva vida, ara mateix estic visquent  desde fa bastants mesos tot sol en una cultura molt diferent a la meva molt lluny de la meva família i amics i tot i així continuo pensant que hi ha coses que no tenen sentit. Per què m´he de comprar roba que no m´agrada per aconseguir una feina??? Crec que la roba que tinc és bastant decent, no vaig pas en pilotes per el carrer ni tampoc vaig brut… Una vegada més, he comprovat que la gent només pensa en gastar i amb l´especte exterior, ( artificial )deixant de banda el que realment importa, si tens bon còr i si ets valit per realitzar la feina.

Feliç setmana família!!!

Jordi Meya.