Arxivar per 30 Octubre, 2008

Tinc que pendre en pocs dies una de les desicions més importants de la meva vida.

Ara que fa pràcticament un any que estic visquent a Tailàndia és un bon moment per fer balanç de com m´estàn anant les coses fins al moment.

Personalment, estic molt content d´haver près la difícil desició de deixar-ho tot i intentar viure en una terra i en una cultura diferent a la meva que estimo profundament.

Desde que vaig arribar a Bangkok, ( amb una mà a cada ou ) em vaig posar a pensar i a treballar en el meu projecte, he intentat i estic intentant buscar els millors camins i les millors opcions possibles per poder-me instal-lar a Tailàndia amb certes garanties d´èxit.

Jo, ja sabia que no seria un camí gens fàcil el que tenia que recórrer a partir d´aquells moments però les meves ganes d´intentar fer el que realment sento juntament amb la meva motivació i les ganes de treballar sempre a tope i que a dia d´avui mantinc intactes, per sort, vaig decidir anar a per totes desde el moment que vaig arribar.

Tenia molt clar que els primers mesos serien complicats, no coneixia pràcticament a ningú, no em movia gaire bé per la ciutat, no sabia a on podria trobar apartament, quines escoles serien les millors per començar a estudiar tailandès i anglès, com podria tramitar visats cada 3 mesos sense gaires problemes, com eren les lleis d´aquest país, si podria obrir un compte en un banc de Bangkok, si em seria fàcil trobar feina i mil exemples més, tots absolutament tots difícils i complicats.

Ara, si faig un exercici de memòria me´n adono que he aconseguit molts reptes dels que em vaig proposar, m´he demostrat que tinc força suficient per portar les meves il-lusions de vida endevant i sobretot me´n he adonat que sóc capaç de fer el que sigui per difícil que pugui semblar en un principi. Si de veritat creus en les teves possibilitats, tens una motivació alta, veus l´ampolla més plena que buida i tens una família que sempre t´apolla, com és el meu cas, no hi ha res ni ningú que et pugui aturar.

Durant tots aquests mesos, he fet molts contactes, he conegut a moltíssima gent de tot arreu, alguns d´ells, fins hi tot, s´han convertit en amics meus. Puc expresar-me una mica en tailandès, he millorat molt amb el meu nivell d´anglès, em conec com és el dia a dia d´aquesta cultura, em moc com peix a l´aigua per Bangkok, he començat a treballar encara que sigui sense contracte, tinc nòvia, m´he empadronat a Bangkok, etc… Però de tots aquestes exemples el més important és que em sento d´aquí, és com si en una altra vida hagués sigut tailandès, vull seguir visquent aquí durant molt més temps, ho tinc molt clar, vull poder-me relacionar amb les persones d´aquest país amb la seva llengüa, aprendre més sobre aquesta cultura, etc…

També reconec que em queden moltes coses a fer si continuo tinguent salut, estalvis i més visats. El camí encara no ha arribat a la seva fi, ni molt menys!!! ara tinc unes bases establertes que encara no són prou sòlides com jo voldria perquè tota la meva il-lusió i projecte de vida tinguin un final feliç.

Per exemple, el tema de feina per les persones extrangeres com jo, no és un qüestió fàcil sinó molt i molt complicada. En aquest aspecte, les lleis tailandeses no són gens favorables per els ciutadants extrangers que no tenen diners com és el meu cas.

Per començar, si vols treballar a qualsevol empresa amb cara i ulls amb un contracte laboral totalment legal t´exigeixen que tinguis una llicenciatura universitària acabada, la que sigui. En el cas que jo vulgués comprar propietat no em donarien la residència, si em casés tampoc, si tinc fills tampoc amb una tailandesa tampoc i inclús si tinc un negoci propi que produeix guanys al país, etc… tampoc.

Les coses en aquest aspecte no molt difícils, moltes vegades et venen ganes de tirar la tovallola perquè és dur de cullons cada 3 mesos barallar-te amb embaixades per obtenir un simple visat. La dòssis d´energia i la quantitat de diners que gastes és brutal!!! A vegades penso que només els interessen els diners i ja està perquè de facil-litats ni una. He remogut cel i terra buscant opcions per solucionar el tema aquest dels visats, que em porta molt de cap, ús ho prometo!

Una de les preocupacions més grans que tinc desde fa un temps ensà és el tema dels diners. No puc dir públicament tots els diners que porto gastats en aquests mesos perquè això no ho trobo ètic i senzillament són coses estrictament personals però puc dir és una quantitat elevada.

Desde el primer dia que vaig arribar, he vigilat molt amb els meus estalvis, gasto el mínim i necessari. Per exemple: he tingut la gran sort de que molts amics meus em vinguéssin a visitar a Tailàndia durant tot aquest any. Mai he anat enlloc amb ells, no m´he mogut pràcticament de Bangkok, només en contades ocasions he fet alguna ¨escapadeta¨a prop de casa sobretot per respirar una mica d´aire fresc o per viatjes relacionats amb els visats i es pot dir que pràcticament no he sortit de marxa. Amb això vull dir que el meu projecte és el més important per a mi.

Però bé, està claríssim que si no tens uns ingresos amb certes garanties els diners marxen més ràpid del que un es pensa.

A on vull anar a parar?

Molt senzill. Encara tinc uns quants estalvis per poder estar aquí durant força més temps però sense unes bases sòlides i amb garanties. M´explico.

Estic molt content de poder treballar com a ¨profe¨d´espanyol, és una experiència realment descollonant! Qui m´ho havia de dir que després de treballar sempre en una fàbrica metal-lúrgica a Ripoll acabaria visquent a Bangkok donant classes d´espanyol als thais, eh?

Tot això està molt bé però no és suficient, malauradament. No és una feina que em garantitzi un sou fixe cada mès, tinc que fer desplaçaments maratonians de moltíssimes hores amb bus per Bangkok per anar a treballar a canvi de quasi bé res, preparar-me a casa les lliçons, etc… Una feina així està bé si estàs aquí de pas però si pretens quedar-te la cosa canvia molt.

Després de tots aquests mesos a Bangkok, la única possibilitat real que veig per aconseguir una feina legal és la d´estudiar un Bachelor Degree ( llicenciatura ) en una universitat de Bangkok.

Quins són els avantatges d´això?

Deixar de tenir problemes de visats, poder obrir un compte bancàri a Tailàndia, tenir una mica de cobertura mèdica, obtenir un títol universitari, parlar un anglès i un tailandès suficientment bó i trobar una feina legal i ben pagada a Tailàndia.

Quins sónels inconvenients?

Totes les carreres que he mirat en programes internacionals aquí a Bangkok són carreres de 4 anys, si apretes i et dediques amb còr i ànima a només estudiar pots aconseguir llicenciar-te en 3 anys.

Tinc 35 anys, no tinc diners al banc com per tirar coets, la meva família no és rica i tampoc estic disposat a que em treguin les ¨castanyes¨del foc a la meva edat, 4 anys sense treballar, lluny de casa i tot sol és un periòde de temps molt llarg i arriscat, sens dubte! Però la situació és la que és… no hi ha una altra fórmula o passo per el ¨tubo¨o ja puc començar a pensar que això és pot acabar tard o dora.

Fa unes setmanes vaig anar a informar-me personalment a la universitat pública de Bangkok la ¨Ramkhamhaeng University¨ sobre un Bachelor Degree relacionat amb els negocis internacionals ( Bachelor Degree in Business Administration ) que trobo molt interessant i que seria el que m´agradaria fer.

Aquesta universitat és barata, estudiar un programa internacional és relativament asequible, el barri està bastant aprop de la zona cèntrica, ( segons el trànsit ) els pisos són molt més barats que no pas a on visc actualment, els professors són bons i les instal-lacions del campus m´han agradat molt.

Tinc molt clar que si dono aquest pas tant delicat i important, em deixaré la pell estudiant, si començo és per acabar, així de clar!!! Si m´arrisco en aquest projecte, ¨hipoteco¨tots els meus estalvis i temps d´una manera radical.

En aquests moments, no ho tinc clar… Jo vull fer-ho però també sóc realista que són molts anys sense tenir ingressos i que un projecte tant a llarg plaç pot ser molt arriscat. En quatre anys vista poden passar moltíssimes coses, qui sap si no hi haurà una tercera Guerra Mundial ara que la crisis econòmica està afectant a nivell mundial… No ho sé…

Estar d´aquesta manera com estic últimament, estressat, nerviós i negitòs no vull que s´allargui gaire més temps. Feia molts mesos que no tenia sensacions un xic negatives com les que sento en aquests moments, estic en un moment molt delicat que m´hi jugo molt i no la vull ¨cagar¨.

Només em falta acabar de pensar amb la màxima tranquil-litat possible a veure que faig perquè ja tinc ¨via lliure¨si em vull matricular per el proper semestre que comença a principis de desembre perquè la prova d´accés totalment amb anglès la he aprobat i també he presentat tots els papers que em demanaven i inclús he buscat pis a prop de la universitat, en menys d´una setmana tinc que traslladar-me d´apartament encara sense tenir les coses del tot clares.

Què en penseu de tot plegat?

Jordi Meya.

Una estoneta amb l´Skylar a Bangkok.

Tots dos

Tots dos

Un parell de dies abans del meu aniversari, vaig rebre un e-mail del meu amic Skylar de Taiwàn el qual m´informava que tornava del seu viatge per Sud-Amèrica fent una petita escala d´uns dies a Bangkok.

Avui al matí, finalment ens hem pogut tornar a veure després de quasi bé 2 mesos. Ha sigut un retrobament d´aquells que podriem dir ràpids perquè hem estat plegats durant un curt espai de temps, sobretot, perquè jo tenia que anar a treballar i ell agafava avui mateix un avió de retorn a Taiwàn unes hores després.

M´ha agradat molt tornar a estar amb el meu amic, tenia moltes ganes de que m´expliqués com li havia anat la seva primera experiència viatjant fora d´Àsia tot sol, volia saber com es trobava i sobretot volia passar una bona estona riuent com soliem fer pràcticament cada dia durant els 7 mesos que vam estar estudiar junts anglès a la universitat americana d´aquí a Bangkok. Una època que  guardo  molt bons records.

Hem estat esmorzant al centre comercial a on solia ser el nostre punt de retrobament per anar cap a la universitat. He trobat el meu amic molt millor que l´última vegada que el vaig veure, el dia abans que marxés de viatge.

Li ha anat molt bé anar de viatge i viure tota aquesta experiència, que absolutament tothom hauria de fer perquè, entre altres coses, la prespectiva davant la vida i la visió d´enfocar les coses després d´un viatge lluny de casa teva tot sol, són radicalent diferents i clarament molt millors que abans de viure les mil i una sensacions que un experimenta quan coneix diferent cultures i formes de vida que abans no coneixies o no s´imaginava. Per tant, la seva experiència sobre el viatge li ha anat fantàsticament, com ja m´imaginava.

L´Skylar i jo, sempre ens hem portat de puta mare, és un noi collonut i bona persona. Fins hi tot, el tiu m´ha regalat una empolla de vi francès de l´any 2.003 i uns caramels japonesos de part de la seva nòvia ( que també he tingut el plaer de conèixer ) .

Esmorzant

Esmorzant

Poca cosa més hem pogut fer plegats en el dia d´avui a part d´explicar-nos en forma de resum com ens van les coses, sobretot perquè ni ell ni jo teniem més temps material per estar junts, aquesta és la principal raó.

Potser ens tornem a veure de cara a l´Albril o Maig del 2.009, no està clar del tot perquè el seu pare, que treballa a l´aeroport de Bangkok, a partir de principis de l´any vinent el traslladen de nou a Taiwàn i per tant, serà difícil que torni a Tailàndia.

Un projecte que hem parlat moltes vegades ( inclús avui )i que ens agradaria fer junts, és la possibilitat de viatjar al Tíbet desde Xina amb tren i estar-nos allà durant més o menys un mès disfrutant d´una terra que  tots dos tenim interés de conèixer, però ja es veurà què ens depararà el futur perquè encara queden molts mesos i poden passar moltes coses i poden haver-hi també molts canvis.

Ha sigut un autèntic plaer estar amb l´Skylar de nou encara que fos només per un curt espai de temps.

No podia començar el dia de millor manera!!!

Salut!!!

Jordi Meya.

Veure a la meva amiga Mercè després d´un any.

Mercè

Mercè

 

La Mercè juntament amb el meu amic Rafel de Roses, varen ser els meus millors amics durant l´època que vaig estar estudiant a l´Institut del Teatre a Terrassa.

A partir d´aquella etapa de la meva vida, mai més hem perdut el contacte entre nosaltres i espero que mai el perdem perquè tant en Rafel com la Mercè són dues persones magnífiques en tots els aspectes, són uns amics de veritat. El bon rotllo entre nosaltres està sempre present i per sobre de tot.

Bueno, un cop fet aquest comentari vaig a explicar una mica en forma de resum com han estat els dies que la Mercè i jo hem passat junts a Bangkok.

La meva bona amiga, arribava a Bangkok la matinada després del meu aniversari i com ús podeu imaginar el meu estat físic no era el més apropiat per estar al 100 % ja que pràcticament no havia dormit gens quan la Mercè em va trucar desde el barri d´On Nut a on visc comentant-me que ja estava a Bangkok i que no trobava el carrer de casa meva.

Vaig anar a recollir-la fet pols però molt content alhora perquè per fi podria estar amb la Mercè cara a cara després de quasi bé 1 any sense veure´ns.

Vaig veure la Mercè desde el pont que creua el carrer just a la parada de l´Sky Train, un somriure d´alegria es va dibuixar a la meva cara de resaca, jejejeje…

La Mercè, anava carregada com una mula, el seu aspecte notava una gran dosis de cansament produït per el llarg viatge desde Catalunya fins a terres asiàtiques. Ens vàrem fondre en un llarg i intens abraç. Tornar a estar de nou amb la meva estimada amiga va ser una passada, un estat d´extàsis barrejat amb una intensa emoció va ser el que vaig sentir en aquells moments.

Després d´intercanviar les nostres primeres sensacions vam anar ¨cagant hòsties¨cap a casa per relaxar-nos i sobretot perquè la Mercè i jo ens poguéssim parlar amb  una mica més de tranquil-litat.

La Mercè, ja a casa, em va donar una colla d´embotits que m´havia comprat just abans de venir cap a Tailàndia. Una mica més i ploro de l´emoció… Aquí només puc menjar arròs i noodles amb salses picants ja que l´embotit no és gaire comú i per tant els preus són d´escàndol. ( N´estic fins els cullons de tant arròs!!! ).

Jo, li vaig comentar que aquell dia preferia descansar i acabar de recuperar-me perquè el meu ritme del dia a dia aquí és molt bèstia i a tot plegat se´m havia ajuntat la festa del meu aniversari.

La Mercè, no va voler perdre temps, em va demanar que li dongués uns quants consells del que podia veure aquí a Bangkok per aixì aprofitar el dia i sobretot per portar millor el canvi d´horari.

Li faig fer cinc cèntims del que podia fer, etc… Vàrem quedar que ens retrobariem al vespre per anar a sopar en un dels restaurants espanyols que hi ha a Bangkok perquè tenia una cita amb el meu amic Jordi que molt amablement m´havia convidat a sopar juntament amb algunes persones més del seu cercle més pròxim aquí a Tailàndia.

Quin fart de riure que em vaig fotre quan va tornar la Mercè i em va explicar tot el que li havia passat durant el dia que havia estat voltant per la ciutat.

Va anar a Khao San Road a donar una volta per veure l´ambient d´aquest carrer tant famós aquí a Bangkok i algunes coses més que no tenia pensades al voltant del perímetre del barri de Banglamphu, jejejejejeje….

Estava força impactada sobretot amb el tema del menjar al carrer, les olors que desprenen els plats cuinats, la gent menjant a totes hores, la forma de cuinar, etc… És completament normal quedar impactat amb aquestes coses sobretot si no has visitat mai abans algún país asiàtic o del tercer Món, res a veure amb el que nosaltres estem acostumats a veure.

Em va comentar que li venien arcades al veure tot allò, etc… impacta molt observar com cuinen sense pràcticament mesures higièniques, com renten els mateixos plats al carrer, l´ambient a vegades brut, la pol-lució i més exemples. Està clar que si aquí vingués un inspector de sanitat li vindria una embolia al cap d´uns quants minuts al veure tot aquell merder. És bestia de veritat!!!

Bangkok, és una ciutat mega gegant, jo descric aquesta metropolis com una selva sense lleis, és una ciutat dura de cullons, tancada, contaminada i amb un ritme a totes hores frenètic i agobiant. Em comentava que no entèn com puc aguantar tot això, etc… No és la primera persona que m´ha deixat anar aquest comentari. Suposo que aguanto perquè tinc un propòsit molt clar que vull aconseguir però si fos per a mi preferiria estar a qualsevol altra part de Tailàndia en comptes de Bangkok encara que també m´agraden moltes coses d´aquesta ciutat.

Una anècdota bastant còmica va ser quan se li va ocórrer d´agafar un tuk-tuk després que un conductor d´aquesta mena de taxi típic de Tailàndia la convencés per anar a veure uns temples a prop de Khao San Road, jejejeje…

El taxista en qüestió desde bon principi va voler portar-la a ¨l´hort¨ explicant tota mena d´històries amb un anglès quasi bé cavernícola. Al final, la va portar a un temple a on hi han persones que tenen uns ocells engabiats completament domesticats que per uns quants bahts pots deixar-los lliures demanant un desitg, jejeje… el que no saben la majoria de turistes és que aquells ocellets tornen al cap d´una estona a estar engabiats per els seus propietaris que estàn al cas de la caça del turista.

El taxista la va deixar tirada, segur que va trobar algún altre turista que li pagaria més diners que no pas la meva amiga o ves a saber…. Un altra taxista de tuk-tuk la va convèncer perque pugués i la Mercè, pobreta que va acceptar…

En un tres i no res la Mercè estava a dins d´una botiga a on venien joies perquè el conductor del tuk-tuk li havia dit que hi fes una visita ja que ell podria obtenir una comisió a canvi, jejejeje… Imagineu-vos a la meva bona amiga després d´un viatge llargíssim aguantant la ¨tabarra¨d´una venedora de joies per fer el favor al taxista,  jejeje….

Quan m´explicava tot el que li havia passat durant aquelles primeres hores a Bangkok jo em pixava de riure, jajajaja… Per aquí hi hem passat tots, li comentava.

Al vespre, ens varem reunir al restaurant espanyol amb en Jordi i altres persones per sopar tots plegat tapes i una paella que el Xavier, el cuiner del restaurant ens havia preparat.

La Mercè, flipava! Tenia la sensació d´estar a Catalunya perquè entre nosaltres parlavem català i menjavem pà amb tomàquet amb embotits entre d´altres coses. Déu nidó quina dossis d´activitats que va patir la Mercè el primer dia d´estar a Tailàndia.

Sopar

Sopar

 

El dia següent, jo tenia que acompanyar a la Oil al metge per fer-se unes revisions que es tenia que fer i la Mercè es va quedar dormint a casa. Li vaig deixar una nota que ens podiem trobar a l´estació de Mo Chit per anar plegats a veure el mercat de cap de setmana de Chatuchak Market per els voltants de les 11 del matí.

Vaig estar més d´una hora i mitja esperant a la Mercè a l´estació però ella no apareixia per enlloc. Com que no donava senyals de vida em vaig imaginar que s´havia quedat adormida i així va ser. Al cap d´unes hores em va trucar, jejejeje… Jo i la Oil encara ens trobavem al mercat i la vàrem esperar per ensenyar-li tot allò.

Crec que li va agradar molt el mercat de Chatuchak a la Mercè perquè hi pots trobar qualsevol cosa que et puguis imaginar i perquè impacta molt per la seva extenció sobretot quan el visites per primera vegada.

Després de la visita al mercat, vam anar fins a Khao San Road una altra vegada per sopar tots tres junts i després cap a l´estació de tren per fer la reserva per el dia següent perquè la Mercè pogués marxar cap al nort del país i finalment a Silom al barri del vici, Pat Pong.

A mi no m´agrada gens aquella zona de la ciutat, és bruta i plena de gent mal educada que van a ¨sac¨quan veuen un turista o una persona no asiàtica. Tot plegat una merda si també faig l´apunt que no m´agrada veure noies joves amb cara d´amargades prostituint-se segurament en contra de la seva voluntat. Però també entenc que si no has estat mai a Tailàndia que hi vagis perquè fins hi tot aquella zona està recomenada com a visita obligada a Bangkok per les guies de viatges més reconegudes a nivell mundial.

Li vaig fer cinc cèntims a la Mercè del que ens trobariem per allà i que possiblement tindriem algún tipus de problema com efectivament ens va passar.

Fa un temps em vaig fer la promesa de no entrar mai més en una show de les noies ¨Ping Pong¨ perquè és patètic i denigrant per la dona. Al final, vàrem entrar en un perquè vaig imaginar-me que la Mercè ho voldria veure. Li vaig dir al ¨matxaca¨de la porta, molt clar, que no voliem problemes amb històries de diners un cop a dins del local, etc.. Sempre et demanen més diners un cop has demant la consumició. El tiu em va dir que estigués tranquil. I una MERDA!!!

Vàrem sortir per ¨potes¨del local perquè, evidetment, en vam negar a pagar més diners dels necessàris i la cosa es va començar a posar una mica tensa…

Per sort, al final no va passar res i vàrem tornar a casa sense problemes i sencers, jejeje…

La Mercè el dia següent va agafar un tren direcció al nort del país a on s´hi estarà uns quants dies abans de fer escala una altra vegada a Bangkok per viatjar cap a les illes.

Fins aviat, guapa!!!

Salut!!!

Jordi Meya.

Vídeo explicant a la Mercè com podria arribar fins al mercat: