Frontera entre Tailàndia i Camboia.
¨Welcome to Cambodia¨
Entrada a Camboia
És dissabte, 1 de Novembre de l´any 2.008.
En aquests moments em trobo a dins d´un autocar camí de Bangkok instants després d´obtenir un nou permís thai al pas fronterer de Daung.
Aquesta vegada el procés burocràtic per tenir ¨via lliure¨per estar a Tailàndia durant els propers 60 dies sense problemes no ha sigut complicat ni ha patit cap mena d´entrebanc, tot en general ha sigut més fàcil del que em pensava.
Només unes 4 hores de viatge és el que separa la capital de Tailàndia, Bangkok del pas fronterer de Daung per entrar a Camboia. M´he agafat aquest viatge amb autocar com si es tractés d´una excursió de dissabte perquè a hores d´ara un viatge amb autocar de només unes hores el considero un passeig.
Aquesta vegada els tràmits serien molt més ràpids que les altres vegades que havia tingut que sortir de Tailàndia per fitxar una nova entrada del meu visat o bé per obtenir-ne un de nou. Només hauria de passar el dia, entre el viatge i l´estona que tenia que estar a la frontera entre els dos països esperant el meu nou permís. A diferència, per exemple de l´últim viatge que vaig fer a Laos que vaig que tenir que quedar-me dos dies.
L´autocar a on em trobo ara mateix, està pràcticament ple, totes les persones que viatgem, evidentment no som tailandesos, tots som estrangers de diverses nacionalitats. L´únic català, que jo sàpiga… sóc jo… perquè a hores d´ara no m´he relacionat amb ningú i no crec que ho faci perquè no tinc ganes de parlar amb ningú. Fins al moment amb l´única persona que he parlat perquè no em quedava més remei, ha sigut una noia tailandesa que és l´encarregada d´ajudar-nos en que tots els tràmits a la frontera surtin bé i que siguin ràpids. Això és tot.
Feia 14mesos que no anava fins a territori camboià, el pas fronterer de Daun encara no el coneixia, les altres vegades havia entrat a Camboia o bé per Poi Pet o per Phnom Penh.
De totes maneres és igual perquè el que he m´he trobat al arribar a la frontera entre els dos països ha estat bastant dur, bèstia i sobretot terriblement impactant.
He vist exactament el que m´imaginava que veuria. Nens pobres, deixats de la mà de Déu demanant diners o menjar a tota la gent que creuava una mena de pont construït amb quatre fustes per entrar o bé per sortir de Camboia. Misèria.
Al voltant de tota l´àrea de la frontera hi havia molta canalla vestits amb quatre draps, bruts, descalços i algun també mig despullat dormint al terra.
També, hi havia molts militars armats i policies que donaven una mica l´impresió d´estar acostumats a veure tots aquells nens ¨voltant¨per allà. Era una mica estrany tot el que veia, no sé… Veure policies i militars armats barrejats amb nens que malviuen en la més de l´absoluta de les misèries.
Mentres estic escrivint aquestes línies des de l´autocar que em porta cap a casa, vaig fent de tant en tant unes petites pauses que aprofito per mirar per la finestra com plou i per pensar una mica en tot el què he vist durant la poca estona que he estat al pas fronterer. Només puc pensar que sóc afortunat d´haver nascut a on ho he fet i no en un país problemàtic i molt pobre com és Camboia. Pensava amb l´infància de tota aquesta canalla, els millors anys o els més importants de la vida que és quan ets petit, que comences a descobrir el Món, la vida, etc… i tenien que estar allà perseguint a la gent per menjar en comptes d´estar amb la seva família a casa o jugant o bé a l´escola. Una llàstima. Vaig tenir molta sort, la meva infància la recordo amb molta enyorança perquè vaig ser molt feliç.
La vida a vegades és dura de collons!!!
He fet un parell de vídeos, he cregut convenient de fer-ho perquè així deixaria constància del que estic escrivint és certament així. M´he mig camuflat la càmera abans de començar a gravar perquè està totalment prohibit filmar en una frontera i ara encara amb més raó perquè Tailàndia i Camboia no tenen gaires bones relacions a causa del conflicte d´un temple de l´era Khremer patrimoni de la humanitat situat en un altre pas fronterer entre els dos països.
En poc més de 45 minuts, he tingut a les meves mans el meu nou permís thai. La propera vegada hauré de tramitar un nou visat que encara no sé si serà d´estudiant perquè no tinc clar encara si em matricularé a la universitat o me´n faré un altre de turista…
El policia que m´ha atès durant l´estona que m´esperava darrera d´una guixeta, m´ha fet l´impresió que no li feia molta ¨gràcia¨que una colla d´extrangers vinguessin fins allà amb una companyia que s´encarrega d´ajudar a tramitar visats i permisos a canvi d´uns quants diners ( Aquestes companyies són conegudes a Tailàndia amb el nom de ¨Visa Run¨ ).
Faig aquest comentari perquè els policies camboians ( igual que els tailandesos ) no tenen molta bona ¨fama¨ perquè córrer el rumor que si veuen algun turista ( Farang ) que vol fer algun tràmit per el seu compte, s´encarreguen de demanar altes comissions com a ¨favor¨perquè tinguis el teu nou permís ràpid i sense problemes. Si et negués a pagar el que, suposadament et demanen, pots passar-te bastantes hores a la frontera abans de que t´entreguin els papers que necessites. Jo, no vaig tenir cap problema, des de que ¨treballo¨amb aquesta gent del ¨Visa Run, tot ha sigut molt més fàcil del que em pensava en un principi.
Una abraçada molt forta a tothom!!!
El meu dinar camí de la frontera:
Jordi Meya.
Jordi perdut per el Món!!! 