Em sento com un G.P.S. humà. Resum de la setmana.

Em sento com un G.P.S. humà. Resum de la setmana.

Bangkok, 8 de Novembre del 2.008.

Durant tota aquesta setmana el temps, climatòl-logicament parlant, ha sigut força dolent, pràcticament tots els dies han sigut grisos i amb pluja. Els desplaçaments per la ciutat, també han sigut una mica més complicats del normal perquè quan plou Bangkok encara és una ciutat més caòtica, és com si tot es s´aturés.

El dilluns, vaig dinar amb en Jordi, ( el meu veí ) l´Albert i el seu germà David que aquell mateix dia va arribar a Bangkok per passar una setmana amb el seu germà Albert.

La trobada entre nosaltres va estar molt bé, ens vam reunir quatre catalans en unMcDonalds del barri d´On Nut a menjar panellets fets a Catalunya per els pares de l´Albert i en David i que molt gentilment van compartir amb en Jordi i amb mi.

L´escena era bastant inversemblant, quatre persones menjant panellets mentrestots els altres clients menjaven hamburgueses, patates fregides i d´altres ingredients de la dieta del menjar escombraria. Nosaltres fèiem país, és clar, collons!!! Hehehehe… Segur que hem sigut els primers catalans que ens hem atrevit a menjar panellets en un McDonalds.

En David i l´Albert, el dia següent marxaven cap al sud del país per passar uns dies de relax i platja i jo i en Jordi ens quedàvem a Bangkok cadascú de nosaltres amb les nostres històries.

El dimarts, no tenia moltes ganes de fer res, no vaig dormir molt bé. Recordo que vaig somiar molt aquella nit i que em vaig despertar unes quantes vegades migdescol-locat. Potser el sopar no em va¨sentar ¨gaire bé, no ho sé… Però bé… Tenia que anar a treballar a l´escola de Bangk Kae a on dono classes d´espanyol.

Abans de marxar, vaig estar preparant la lliçó com solo fer de costum. M´agrada mirar el que tinc que ensenyar abans de donar la classe, sobretot perquè com que em falta experiència no vull que els alumnes ho notin gaire.

El viatge fins a Bang Kae és un autèntic martiri. Per treballar dues hores tinc que viatjar amb bus entre l´anada i la tornada unes 5 hores. En total estic fora de casa 7 o 8 hores per només treballar dues horetes.

Jo, m´ho intento agafar amb filosofia i molta tranquil-litat les jornades maratonianes de bus. Penso que els començaments sempre són durs de collons i que res és fàcil. Aprofito també per fotre´m menjades de ¨coco¨ i per analitzar cap a on va encaminada la meva vida… entre d´altres coses…

Les classes amb les dues noietes thais de Bangk Kae, diria que van força bé. Ni ha una d´elles que mostra molt interès i que aprèn a velocitat de vèrtic. L´altra, és unanoieta també molt intel-ligent però a vegades em sembla que està com absent, com si s´avorrís molt de tot el que ensenyo. A vegades, badalla fins hi tot…

Jo, tinc que reconèixer que em toca una mica la ¨pera¨que es comporti a vegades d´aquesta manera, és com una manca de respecte al professor o a la persona que intenta ensenyar ( crec que encara té rampells de ¨l´època del pavo¨ ). De totes maneres, jo vaig a la meva i faig la meva feina el millor que puc donant el millor de mi mateix sempre. Tinc la consciència tranquil-la perquè  només unes setmanes enrere aquest parell de thais no tenien ni idea de dir res en espanyol i ara, en canvi són capaces de tenir algunes conversacions utilitzant frases en present a més de tenir un munt de vocabulari que abans no tenien.

El dimecres, també tenia que treballar en una altra escola. Uns dies abans, vaig rebre una trucada a veure si podia donar unes classes a una noia thai de només 17 anys.

L´escola, està a on Jesús va perdre els ¨collons¨. També és un trajecte molt llarg des de casa meva fins a arribar al centre comercial a on està situada l´escola en qüestió. Tinc que fer tot el trajecte de la línia de Sukhumvit de l´Sky Train i després un parell d´hores amb bus.

Em sento com un G.P.S. humà voltant per la ciutat de Bangkok de dalt a baix. Estic coneixent parts de la ciutat que moltes persones thais no coneixen!!! Aquesta és una dada brutal però certa. Per exemple, les meves amigues Pao i Faai, nascudes a Bangkok no han anat mai als barris de les dues escoles a on treballo perquè és massa lluny. Imagineu-vos el que estic dient. Jo, que sóc estranger conec parts de la ciutat que persones que viuen aquí des de que van néixer no han vist mai!!!

Vaig arribar a l´escola una hora abans de començar a treballar, no volia perdre´m buscant la ubicació de l´escola i posar-me nerviós perquè sabia o em podia imaginar que el centre comercial a on es troba l´escola seria gran. Efectivament, no estava equivocat.

L´escola, està molt bé. És més petita que la de Bang Kae però en canvi, és més bonica. L´ambient és acollidor, les classes i els materials que pots fer servir estan molt bé i les secretaries són guapes i molt simpàtiques. Em van atendre molt bé.

L´alumna, és una noia de només 17 anys que vol aprendre espanyol perquè vol estudiar a la universitat temes culturals, històrics, etc… relacionats amb Espanya.

La noia, és molt agradable, tranquil-la, simpàtica i atent. Com les altres alumnes, tampoc havia estudiat abans espanyol, no sabia dir absolutament res. Després d´intercanviar unes quantes paraules entre nosaltres, de dir-nos els noms, el per què volia estudiar espanyol, les hores que volia estudiar cada dimecres, etc… vaig començar a explicar-li la primera lliçó del llibre que segueixo.

Molt a poc a poc i amb l´ajuda de la pissarra, li anava explicant els exemples que veiem al llibre molt més ampliats perquè entengués una mica millor la lliçó.

El llibre que l´escola em fa seguir, està bé. Hi ha molts exemples, molt vocabulari i no gaire gramàtica, només la necessària. Està pensat sobretot per tenir una bona base d´espanyol, tòpics relacionats amb situacions de tota mena que ens acompanyen al nostre dia a dia. No entra molt a fons en temes possiblement més complicats i avorrits… És bastant didàctic.

L´estudiant, a diferència de les altres dues que ensenyo a Bang Kae, tampoc parla anglès i és una mica complicat poder-te fer entendre i sobretot que ella ¨pesqui´tots els conceptes que li explico en espanyol. Però bé… estic satisfet perquè al final em sembla que ens em varem en sortir força bé.

Una cosa que em va fer moltíssima gràcia era quan l´estudiant em feia preguntes dirigit-se a mi amb la paraula: ¨Teacher¨( professor ). Mai ningú m´ho havia dit abans, mai m´hagués pogut imaginar fer de ¨professor¨ donant classes d´espanyol a Tailàndia i molt menys que algú es dirigís a mi amb aquesta mena de paraula.

També, quan estàvem acabant la lliçó, l´estudiant em va demanar quants anys tenia… Jo, li vaig dir que acabava de fer 35 anys i és va posar les mans al cap deixant anar el comentari que ja no era una persona jove sinó de mitjana edat,hehehehehe… Home, no  sóc una criatura però encara penso que estic a la flor de la vida però, és clar… vist des de la perspectiva d´una persona que li doblo l´edat pot semblar una mica més diferent, hehehehe…

El dijous, vaig passar el dia amb en Jordi. Després d´anar al gimnàs em vaig deixar caure per casa seva per petar la xerrada i explicar-nos com ens va la vida a tots dos tant lluny de Catalunya, entre d´altres coses…

Després de menjar alguna coseta a casa seva, varem anar a un centre comercial no gaire lluny de casa a donar una volta i a passar la tarda, no anàvem a comprar res… només volíem oblidar-nos de les nostres obligacions i passejar.

Amb en Jordi, m´ho passo molt bé! Em foto un fart de riure quan escolto totes les experiències qua ha tingut a la seva vida, em cau molt bé! Em connectat perfectament, no hi ha dia, últimament que no ens fotem alguna trucada o missatges a través d´internet.

Divendres, vaig tornar a Bang Kae a treballar. Aquella jornada de bus va ser més llarga del normal… Plovia i també hi havia un trànsit descomunal!!! Segurament perquè estàvem a punt de començar el cap de setmana…

Després de treballar, vaig trucar amb en Jordi a veure si volia sortir a sopar aquella nit.

Com que em va dir que sí, quan vaig arribar a casa i després d´una dutxa el vaig anar a buscar per anar a sopar. Vaig portar amb en Jordi a un mercat que està a prop de casa a menjar peix fresc i marisc a on tu mateix te´l tries i després te´l cuinen.

Ens ho varem passar molt bé!!! Tots dos vam coincidir que de tant en tant, encara que s´escapi una mica del pressupost, val la pena fotre´s o donar-se un plaer personal per sortir de la rutina tal i com vam fer menjant aquella nit allà.

Després de sopar, vam anar cap a casa per descansar.

Ara és dissabte a la nit i estic a casa pol-lint aquest post abans d´anar a clapar i descansar tot que pugui. Crec que demà, tampoc em mouré de casa, només tinc ganes de descansar i no veure cotxes a munt i avall.

Una abraçada i fins aviat!!!

Jordi Meya.