SongKran a la regió d´Isan, província de Nakhon Ratchasima, Tailàndia.

SongKran a la regió d´Isan, província de Nakhon Ratchasima, Tailàndia.

Bangkok, dimarts, 14 / abril / 2009.

 

SongKran a Tailàndia o el què vol dir el mateix, Any Nou tailandès, festa de l´aigua i dies per estar en companyia de la família i amics durant una de les dates més importants per tots els tailandesos, sens dubte!!!

Aquest any, he celebrat el nou any de manera molt diferent de l´anterior que em vaig quedar a Bangkok durant aquestes llargues vacances ( 4 dies seguits ) fent una visita ràpida al barri ¨guiri¨de la capital tailandesa que és Khao San Road que, evidentment, estava ple de ¨farangs¨batallant els uns contra els altres en una súper guerra d´aigua totalment embriagats, molts d´ells perdent el control.

Em vaig poder fer una idea de lo important que és el SongKran per la gent thai però no una idea sòlida i autèntica com la que he pogut viure aquest any en persona a la regió d´Isan, a la província de Nakhon Ratchasima en companyia de la meva companya, la Oil, la seva família i amics, rodejat només de gent local en un indret remot, sense pràcticament res de primera necessitat disponible, perdent totalment el contacte amb coses materials, apartat del Món estressant en que vivim actualment, envoltat de persones molt pobres però, alhora, amb un cor i una ànima molt rica que m´han donat una autèntica lliçó d´humiltat obrint-me les portes de casa seva i oferint-me tot el que bonament han pogut sense que jo m´hagui sentit malament en cap moment. M´han fet sentir emocions molt fortes que difícilment podré descriure ara aquí però que segurament, no oblidaré en tota la resta de la meva vida. Em sento molt feliç, content i alegre d´haver dit que sí a la invitació que la Oil em va proposar fa unes setmanes. Aquesta lliçó de vida que he après a Isan, m´ha calat molt a dins meu i no ha fet més que reforçar la idea que Tailàndia és el país a on vull viure i donar el millor que tinc a totes les persones que, a canvi de res, t´ho donen tot.

El viatge fins a Khorat en bus no dura més de 4 hores en dies normals però en dies com els del SongKran en que milions de persones deixen Bangkok carregades de menjar, roba i altres objectes per portar als seus familiars… fer una previsió del trajecte era una missió impossible, tal i com va passar.

L´estació de busos de Mo Chit, ( busos que viatgen direcció nort del país, sobretot ) estava plena de gent que per moments em feien venir imatges de quan vaig estar a Índia i vaig poder viure moltes situacions semblants com a Mo Chit, sobretot en cada una de les estacions de tren que vaig recórrer al nort d´Índia en companyia de grans persones que són actualment grans amics meus.

Al pujar al bus, em vaig començar a sentir una mica malament de la panxa. Un dolor terrible fa fer acte de presència segurament causat per el menjar que moments abans havia ingerit a la mateixa estació. Portava medicines i vaig poder calmar una mica el mal que durant una llarga estona em va putejar i, així, centrar-me en el viatge fins a Isan.

El bus, ens va portar fins a Nakhon Ratchasima, Khorat a on ens esperaven la mare de la Oil, la seva filla i un senyor que molt amablement es va oferir per recollir-nos i portar-nos fins al poble a on viu la família de la Oil, una zona rural, com deia abans, sense comunicacions i comoditats aparents.

Era la primera vegada que veia a membres de la meva companya. Van ser moments màgics i importants per a mi, sobretot perquè era molt conscient en aquelles moments que m´havien acceptat i ofert la seva mà a un ¨farang¨ que per persones tailandeses tradicionals, no és una cosa fàcil de dur a terme. El pas que acaba de donar jo i també ells, era important perquè atravessavem la línia entre la seva cultura i costums que són totalment diferents a la meva, encara que intenti integrar-me al màxim per ser acceptat per la gent thai.

Varem arribar al poble ja de nit. La casa a on la meva companya havia passat part de la seva vida estava en mig del no res, envoltada de camps i arbres sota un cel estrellat preciós, sense soroll ni contaminació… Pau absoluta.

Vaig tenir l´oportunitat de sopar amb més membres de la seva família, molts d´ells de visita com nosaltres aprofitant el període de vacances.

Tenia la sensació d´estar visquen 100 anys enrere en el temps, com si hagués fet un viatge astral a través d´una màquina del temps… difícil d´oblidar l´experiència només arribar a lloc.

Cada vegada entrava més gent a la casa, i em miraven amb cara de sorpresos, em feien preguntes, etc… Em faig sentir diferent, ( mai incòmode ) com una persona de raça negra envoltada de blancs… em vaig sentir ¨farang¨100%, hehehehe… en cap moment incòmode, vaig intentar de parlar tot el que bonament podia en tailandès i de seguida vaig notar com canviaven una mica la percepció inicial cap a mi.

Les dues nits que he estat allà, m´han ofert tot el millor que tenien, sempre jo el primer encara que em negués. He dormit en una habitació per a mi, m´han posat una mosquitera perquè no patís les picades dels mosquits i formigues que solen entrar a la casa quan es de nit i hi ha llum provinent de la casa i, fins hi tot, m´han posat un ventilador per sufocar les altres temperatures quan només en tenen 2 per tota la família. Res a dir… Només gràcies.

La festa del SongKran, la viuen a tope! Des de dora al matí, ja s´escolten persones ballant i cantant acompanyades de música tradicional thai, llançant-se aigua els uns contra els altres, bevent cervesa i celebrant tot junts al màxim la festa al mig d´un paratge natural realment bonic.

El primer dia, vam anar a dinar a prop d´un temple a on persones de tot el poble, anaven recollint diners per donar-los als monjos del temple per ajudar-los a ells i al manteniment del mateix temple, com és costum en època del SongKran.

Allà, vaig passar bona part del dia, rodejat de tots els veïns que no paraven de fer-me preguntes mentres dinàvem plegats un bon plat d´arròs i altres tipus de menjars tradicionals d´Isan. Tot molt bó!

El segon dia després de dinar, la Oil, la seva filla i jo amb la moto ens vam dirigir fins a la població de Phimai per visitar el parc històric de la ciutat a on hi ha un dels temples més importants de tot el país de la mateixa època que els temples d´Angkor a Cambòia, una autèntica meravella!!!

El camí fins a Phimai amb moto va ser molt entretingut perquè hi havia gent a tot arreu que llançaven aigua tots contra tots i nosaltres, evidentment, també varem rebre de valent, hehehe… Cosa d´agraïr per sufocar les altes temperatures. Amb moto fins allà, uns 30 quilòmetres.

De tornada a casa de la família de la Oil, més converses, riures i desconnexió total més i més.

Avui, he tornat a casa meva de nou a Bangkok tot sol. La Oil, s´ha quedat a Isan per estar el màxim de temps possible amb la seva família i els seus 2 fills, cosa que entenc perfectament, abans de tornar a Bangkok per treballar. Sabeu??? admiro molt a la meva novia com porta aquesta situació que moltes vegades intento imaginar que em passa a mi i que no té que ser gens fàcil de suportar. Entenc que  té que ser molt difícil per una mare estar separada de les persones que possiblement estima més de la seva vida, com són els seus fills per treballar a Bangkok, una ciutat caòtica lluny del seu entorn i persones que  l´estimen per ajudar-los només perquè han tingut la mala sort de no tenir diners. Recordo la meva infància com una de les millors èpoques de tota la meva vida, vaig aprendre molt dels meus pares, vaig ser afortunat de no perdre´m aquest privilegi que molts de nosaltres no en som conscients. Què seria de nosaltres si no haguéssim tingut l´aprenentage i consells dels pares??? Per a mi, la meva novia és tota una referència d´aprenentatge i de lluita contra situacions difícils. Ella mai es queixa de res, només lluita per tirar endavant i ser feliç. L´ADMIRO!!!!!!!!!!!!!!!!!! I cada dia L´ESTIMO MÉS!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Fa molt de temps que les coses materials per a mi com poden ser els diners, han passat a segon terme, encara que sé que són necessaris per viure en el Món material en que tots nosaltres estem immersos però, de veritat, m´importen relativament poc si ho comparo amb el valor humà que tenen moltes persones que s´han anat creuant amb mi al llarg de tots els mesos que fa que estic a Àsia. Un simple fet com somriure, és fàcil de fer i fa que et sentís realment bé i t´allibera de moltes tensions. Tota aquesta gent, ho aplica sempre.

No entenc perquè a nosaltres ens diuen que som del Primer Món si tenim encara moltes coses a aprendre, coses molt importants com poden ser les relacions humanes que tant ràpidament anem perdent per culpa de coses estúpides que ens pensem que son importants per la nostra existència. No és veritat que per ser feliç es necessiten moltes coses, NO!!! Només cal estar disposat a aprendre de tothom sense fer distincions de races, socials, estatus i altres exemples estúpids. Tots vivim en el mateix entorn, tots som iguals i tots tenim el dret de ser feliços. Ningú ens pot prendre el bé més preuat que tenim, la llibertat de decidir qui som i cap a on anem.

Sincerament, la meva més gran admiració a la gent que he tingut el plaer de conèixer durant uns dies en una de les regions més pobres i humils de tot el Món, Isan a Tailàndia.

Llum permanent.

Jordi Meya.