Per sempre viu.

Per sempre viu

Bangkok, diumenge, 12 / juliol / 2009.

Avui al matí, he sortit al balcó de casa aquí a Bangkok, he mirat el cel i he sentit que estaré aquí per molt temps, ara que començo a sentir-me viu, amb energia després d´estar uns dies ingressat en un hospital de Bangkok per uns problemes de salut que per sort no han sigut molt importants.

Vaig començar-me a sentir malament durant la tornada del viatge de Chiang Mai a Bangkok. Un dolor intens al costat esquerre de l´estòmag, les cames i l´esquena van fer que la tornada cap a casa fos més dura del compte. Recordaré aquest viatge fins sempre.

En principi, no vaig fer gaire cas perquè acostumo a tenir mal d´estòmag molt sovint, malauradament, sobretot perquè el meu cos no tolera el menjar picant gaire bé, menjo pràcticament al carrer sempre, el motiu, per estalviar diners… i ja se sap, que les condicions higièniques no són sempre les millors…. En fi… aquesta vegada, el meu cos m´ha avisat seriosament que tinc que anar encara més en compte, m´he de cuidar molt més ara que ja sé perquè m´he posat malalt. Ho he passat realment malament a l´hospital durant els dies que hi he estat, tenia molt mal, no tenia energia i estava una mica espantat per saber els resultats de les proves que m´han anat fent. El diagnòstic final, el budell es va infamar molt i fa afectar altres òrgans que hi ha als voltants provocant un dolor intens.

El dia que vaig anar al metge d´urgències no podia caminar quasi bé, si feia pressió al terra les cames em feien un mal terrible, l´ esquena tres quarts del mateix i a la panxa tenia la sensació que m´estaven foten ganivetades una darrera de l´altre.

El metge, em va recomanar l´ingrés després de fer-me un ràpid reconeixament… Jo no vaig estar-hi del tot d´acord, vaig pensar que seria una cosa que se´m passaria amb una mica de medicació, descans i canvi de dieta ( com faig sempre que no em trobo bé ). Vaig decidir per anar cap a casa però, desgraciadament, al cap de poques hores em vaig veure obligat a tornar a urgències. No resistia més el dolor. L´ingrés era ja una realitat.

A l´hospital, m´han fet proves per determinar el tractament a seguir. Proves com una ecografia, anàlisis diverses, colonoscòpia per mirar el budell ( per sort em van dormir de dalt a baix i no vaig ser conscient de res… ) que el tenia molt inflamat i molta medicació… sèrum, pastilles… Menjar molt poc… només sopes i aigua, líquids bàsicament.

El personal de l´hospital m´han tractat sempre molt bé, les infermeres han estat molt atentes amb mi, qualsevol cosa que necessitava venien a l´habitació ràpidament. Els metges, m´han explicat al detall tot el que em feien ( els metges les úniques persones que parlaven una mica d´anglès ) i les persones que compartia habitació i els seus familiars, no m´han molestat gens, al contrari, s´han interessat molt per a mi.

L´experiència en un hospital d´Àsia ha estat bé, algun dia tenia que passar per aquest tràngol… És normal quan estàs en un lloc determinat del Món posar-te malalt, necessitar anar al metge o en el pitjor dels cassos tenir que estar ingressat en un hospital per un espai determinat de temps… De totes maneres, no hi vull tornar-hi mai més si pot ser… Estar en un hospital sempre és depriment, tens temps per pensar molt i no és bo. En un hospital penses moltes coses que quan estàs bé ni set passen per el cap… la salut és lo més important, no hi ha dubte! sense salut no es pot fer absolutament res!

De totes maneres, puc estar content perquè el meu diagnòstic no era greu com d´altres que estaven al meu voltant. El pobre home del meu costat estava esperant que la mort el vingués a buscar, un càncer terrible el feia patir molt…. he escoltat els gemecs de dolor sovint… Em feia llàstima…

Ara em sento feliç, per molts motius. Estic bastant recuperat, torno a sentir-me viu i amb energies!

A l´hospital, me´n he adonat que sóc una persona molt afortunada, ho sóc! no estic sol en aquest Món, hi ha persones al meu voltant que m´estimen molt i que no em deixen mai de costat.

A la primera persona que vull donar-li les gràcies és a la meva novia, la Oil. No tinc paraules per poder-li agrair com m´ha cuidat en tot moment. No he estat mai sol a l´habitació, ha estat totes les hores al meu costat, m´ha ajudat a anar al labavo, m´ha netejat, m´ha donat menjar, ha dormit al meu costat en un sofà sempre estenguent la seva ma cap a la meva per poder sentir que estava amb mi, inclús quan tots dos dormíem, etc… És una persona fantàstica, té un cor que no té preu. L´estimo cada dia més! La Oil és una persona meravellosa!

Els meus pares, com sempre al meu costat. M´han trucat cada dia, m´han donat ànims i forces per tirar endavant. Sempre estan amb mi, em recolzen SEMPRE. Ells són referències a la meva vida, no només els meus pares, són molt més que això! Els meus pares són els meus ídols! A ells també GRÀCIES.

A la meva germana Núria, també gràcies guapa!

Amics com en Jordi Guerrero, l´Albert Bosch, en Manuele i la seva companya Muhem, també els hi vull donar les gràcies, especialment. Amb en Jordi Guerrero perquè sempre em truca, es preocupa molt per com em van les coses aquí, em dóna molt bons consells que sempre em van molt bé, etc… En Jordi és un amic que aprecio molt i estimo. A l´Albert Bosch, gràcies també perquè sempre està quan el necessito, m´ ajuda molt aquí a Bangkok, aprenc molt amb ell, certament. Gràcies Albert! En Manuele i la Muhem, 2 grans amics, que només amb una trucada remouen cel i terra per ajudar-me. Thanks so much!!! I a d´altres que també m´han trucat o bé m´han enviat e-mails que he vist ara fa poc. Gràcies!!!

Ara a acabar de posar-me bé a seguir amb els meus estudis, treballar tot el que pugui i disfrutar de tot el que puc fer al màxim!

El Rock´n´Roll continua!

Jordi Meya.