Songkran a Isan (สงกรานต์ )

Songkran a Isan (สงกรานต์ )

Bangkok, dijous, 15 / abril / 2010

El Songkran, possiblement és la celebració més important per els tailandesos ja que marca l´entrada d´un nou any en el calendari budista. Podriem dir que és una celebració semblant al Nadal, bàsicament perquè és celebra en família.
Aquest any, he tornat a anar a un poble a prop de Nakhon Ratchasima a Isan on m´he reunit amb la família de la meva companya i alguns dels seus millors amics. A diferència de l´any passat, només he pogut estar-hi un sol dia, la calor ha sigut la causa del meu retorn a Bangkok abans del previst.

No entraré a explicar que és el Songkran, hi ha molta informació a Internet. El que jo vull, és transmetre la visió que he tingut amb tota aquella gent que m´ha rebut amb els braços oberts, que m´ha ofert tot el que han tingut a la seva disposició, en definitva, que m´han obert els seus cors. Una vegada més, he quedat impresionat del tracte rebut cap a la meva persona. Només tinc paraules d´agraiment cap la família de la meva companya i alguns dels seus parents i amics.

El dimecres de matinada, marxava de Bangkok cap a Isan, no volia trobar massa trànsit, ni problemes d´alguna manifestació de gent, que a hores d´ara es troba a Bangkok per protestar en contra de l´actual gobern. Per sort, ni una cosa ni l´altra van ser inconvenients per a mi, vaig arribar a l´estació de Nakhon Ratchasima cap al migdia.
La primera sensació, només baixar del autocar va ser: QUINA CALOR!!!! De seguida em vaig adonar que seria difícil per a mi acostumar-me al clima tant radical que hi ha a Isan en aquesta època de l´any.

La meva companya, juntament amb alguns membres de la seva família em van recollir per dur-me al seu poble a uns 50 Km. de Nakhon. Jo, els vaig esperar a dins d´una farmàcia per protegir-me de la calor a prop de l´aire condicionat que funcionava a tota màquina!

El poble a on va néixer i a on va créixer la meva companya abans de traslladar-se a viure a Bangkok és molt petit, està al mig del no res, la gent allà no té gaires opcions, l´única sortida si et quedes a viure en aquella zona és viure de l´agricultura que prové de l´arròs. No hi ha botigues, ni comoditats a les que la majoria de mortals estem acostumats, per exemple, l´escola de primària està a bastants km. de distància, no hi ha Internet, l´hospital més pròxim està lluny, si necessites treure diners d´un caixer automàtic tens que fer un viatge de 20 Km. d´anada i uns altres 2o Km. de tornada. Podria donar més exemples que no deixen indiferents a ningú.

Sens dubte! el clima és radical!!! He tingut la sensació d´estar a dins d´una estufa, l´aire del ventilador que hi havia a dins la casa sortia calent, he begut litres d´aigua freda per hidratar-me. Pensava que em moriria de la calor, no és broma.
És impressionant com n´es d´important la climatació del medi. Tota aquella gent que ha nascut en aquella zona no té cap problema per fer una vida “normal”, sortir a fora al carrer a qualsevol hora del dia, anar amb moto, etc… Cap problema per els residents. En canvi jo … em movia a “càmara lenta”.

La primera tarda vam anar al Temple per beneir l´aigua que més tard seria llançada a la gent per desitjar sort, salut, treball, etc… a l´any que comença segons el calendari budista.

Era conscient que jo, molt probablement, seria l´únic estranger o “Farang” (paraula que utilitzen els tailandesos per referir-se a una persona que ve de fora).Tothom em mirava, alguns d´ells ja em coneixien de l´any passat, els que no em feien preguntes, totes amb el dialecte que es parla a Isan, res a veure amb el tailandès comú que estic acostumat a sentir i a parlar a Bangkok. No entenia res del que em deien, sort de la meva companya que m´ho anava traduint a l´anglès. L´únic llaç de comunicació entre jo i la gent del poble era no verbal, és a dir, amb expresions facials bàsicament, riure, fer cara de sorprès, etc…

Abans del sopar, un parent de la meva companya em va dur amb moto a una mena de Temple a prop de casa seva. No tenia ni idea del que em deia, jo només deia que sí amb el cap, reia i em deixava portar per ell. Vam arribar a lloc, hi havia música tradicional d´Isan a tot volum, altres persones que no van trigar gaire a saludar-me, més tard unes noies amb uns recipients plens d´aigua ens van netejar els peus, ens van passar unes fulles mullades per el clatell i ens van pintar la cara amb les seves mans. Vaig entendre de seguida que aquell parent de la meva companya em va dur fins allà perquè em beneissin per tenir sort, salut, treball per l´any que començava. Tinc que ser honest, em va constar no emocionar-me en públic, vaig tenir que fer el cor fort durant una bona estona. És difícil descriure com senten les tradicions, ho fan de veritat, no hi ha teatre. Estic molt agraït per viure una experiència com aquella.

Al vespre, a casa dels meus parents, ens vam reunir una bona colla de persones per sopar plegats al terra, compartint el menjar entre tots nosaltres, menjar d´Isan o el picant té una presència a tots els plats. Més i més persones entraven a casa per desitjar un bon Songkran, pendre alguna cosa i xerrar.

Em sentia molt cansat, el viatge, la calor sobretot… Abans d´anar a dormir, vaig sortir a fora de la casa, jo tot sol, em vaig quedar amb la boca ben oberta del cel estrellat d´aquella nit! Feia 5 mesos que no veia un cel tant bonic i que no sentia aquella sensació de pau. Vaig anar a dormir a les 9 de la nit després de trucar als meus pares. La meva habitació era una sauna! Per sort, segurament del cansament, vaig dormir 10 hores seguides. Possiblement, vaig perdre una mica de pes durant la nit, em vaig despertar com si estigués a la dutxa, mullat de suor.

Necessitava recuperar força i energia! L´esmorzar és l´apat del dia més important per a mi, necessito començar el dia amb energia si vull estar bé. Vaig esmorzar de valent! Tenia en compte que seria un dia que no pararia de fer activitats, anar a veure gent i la tornada de nou a Bangkok. En principi, volia passar un parell de dies a Isan però degut a la calor he tornat abans del previst.

La meva companya, em va portar amb moto a un camp a on havien preparat un escenari, taules, cadires, begudes i el més impactant que vaig veure allà varen ser uns caps de porc degollats a sobre de la taula. Va ser una imatge que em va impactar de valent!!! No vaig trigar en preguntar el motiu d´aquells caps degollats amb barres d´incens al seu voltant, menjar, begudes, espelmes, etc… Es tracta d´una mena de “ritual” o ofrena que fan per desitjar sort. La gent, jo inclòs, encenen una barra d´incens, es resa i es deixa l´incens al davant d´una imatge de Buddha.

Una mica més tard, vaig aprofitar per fer un vídeo i algunes fotos. Un noi que vaig conèixer l´any passat va venir a saludar-me quan em trobava a prop de la taula a on hi havien tots aquells caps de porc degollats. Després de saludar-nos, se´n va anar cap a un d´aquells caps de porc, va arrencar un tros de carn de la cara d´un porc, el va sucar amb una salsa picant i me´l va possar a la boca!!! Ostres!!! No vaig voler ser mal educat, vaig mastegar la carn i me la vaig empassar ràpidament. Tot sigui per tenir sort i salut durant l´any. Collons!!! Se´m van remoure les entranyes!!!
També, em van fer beure una beguda que és pràcticament 100 % alcohol… No volia, però igual que amb la carn de porc, no vaig voler fer-los un “lleig”. Vaig tornar cap a casa de la família de la meva companya després de veure un ball d´unes noies vestides amb roba tradicional de la zona mentres ballaven al ritme de la música tradicional d´Isan. Em va agradar molt!!!

Just abans de marxar cap a Nakhon Ratchasima per retornar a Bangkok, una sessió de fotos amb adolescents del poble, bàsicament noies, hehehe… suposo que no estan acostumades a veure cap noi estranger per allà … ( tant guapo com jo … ). Vaig riure molt!!! També vaig tenir temps per estudiar una mica de tailandès amb una professora de Nakhon, familiar de la meva companya. Sempre porto llibres a la meva maleta quan viatjo, ja sigui per estudiar o simplement per llegir alguna novela.

Vaig arribar a Bangkok a l´hora de sopar, sense cap problema! Molt content i agrait a totes les persones d´Isan, familiars, amics, parents de la meva companaya que tant bé m´han tractat.

Durant el viatge, mirava les fotos que havia fet amb tota aquella gent, no podia evitar pensar en la lliçó de vida que havia après gràcies a ells. Sens dubte, són persones pobres, que ho passen malament, que estan faltades de moltes coses, possiblement moltes d´elles materials… Si hi ha una cosa que m´arriba al cor de les pernones humils és que sempre tenen un somriure dibuixat a les seves cares, que enfoquen la vida amb una prespectiva molt direrent a la nostra, que intenten ser feliços amb el que tenen, que ho valoren tot i que no volen res a canvi.

A tots ells MOLTES GRÀCIES!!!
Jordi Meya.