¨Glòria, honor i record a tots els combatents
caiguts en defensa de la llibertat de Catalunya¨
Diada Nacional de Catalunya.
Desde Bangkok, Tailàndia ús desitjo a tots que passeu una bona Diada Nacional de Catalunya!!!
Dies com els d´avui, és inevitable pensar amb el meu país, Catalunya i amb la gent que m´estima que es troben molt lluny de mi en aquests moments.
Encara que estigui visquent en un país molt lluny del meu, en una altra cultura i costums jo sempre seré i em sentiré Català perquè així ho sento. No he pogut evitar plorar d´emoció com una magdalena aquest matí quan he escoltat l´Himne Nacional de Catalunya a casa meva a Bangkok. Em sento molt orgullós d´haver nascut a Catalunya, sens dubte la millor terra del Món!!!
Un petó a tots!!!
Disfruteu de la Diada!!!
Visca Catalunya lliure!!!
Jordi Meya.
Una mica d´història sobre Catalunya extreta d´internet:
Els Segadors és l’actual himne oficial i nacional de Catalunya. El seu origen data de la Guerra dels Segadors, al segle XVII. L’himne fa una crida per defensar la llibertat de la terra.
La lletra actual és d’Emili Guanyavents i data de 1899. Usa, però, elements de tradició oral que ja havia recollit anteriorment l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió musical és de Francesc Alió, que la va compondre el 1892 adaptant la melodia a la cançó ja existent. Es pot veure darrere de l’himne una cançó primitiva nascuda a la sublevació de Catalunya del 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la qual els pagesos van protagonitzar importants episodis.
Per llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors fou declarat himne nacional de Catalunya. L’article 8.1 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 declara: “Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne“. L’article 8.4 estableix: ” L’himne de Catalunya és «Els segadors»“.
El registre sonor oficial va ser realitzat i divulgat l’any 1994.
ELS SEGADORS.
Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.
Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!
|
1908-2008 CENTENARI DE LA SENYERA ESTELADA – CENT ANYS D’INDEPENDENTISME CONTEMPORANI
|
| |
»INTRODUCCIÓ
L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar una ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement mediàtica (la primera, es documenta a 1897) d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes.
Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que al cap de cent anys ampliava la seva seu al Palau de la Música; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys d’aquella convulsa Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.
L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting.
Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.
En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.
»PER QUÈ EL 2008?
La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908.
Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.
L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de “l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any 1968. Aquest partit fou l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir de les organitzacions que impulsà o que se’n derivaren. Deixant-nos-en alguna que no reeixí, aquestes foren bàsicament el PSAN-provisional que derivà en Independentistes dels Països Catalans (IPC), el col.lectiu nord-català Nova Falç, escissió d’IPC; la coalició electoral BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional); les candidatures d’Unitat Popular (CUPs); Nacionalistes d’Esquerra (Nd’E); el Moviment de Defensa de la Terra (MDT); les organitzacions de joves JIR (Jovent Independentista Revolucionari) i Maulets; els Col.lectius de Treballadors i la Coordinadora Obrera Sindical (COS); la coalició Catalunya Lliure i l’organització armada Terra Lliure.
El PSAN teoritzà sobre el què avui són ja referents programàtics i terminològics de qualsevol organització que es reclama independentista. El propi terme “independentisme” (fins aleshores anomenat habitualment “separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble lliure.
La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.
» MEMÒRIA HISTÒRICA
La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva memòria històrica col·lectives amagades almenys des del franquisme. Cal que les organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la historiografia “oficial”.
La història de l’alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d’aquelles dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.
A més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l’actualitat, la situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la nació catalana repartida per Espanya i França en diverses “comunitats”, no és per un motiu conjuntural sinó que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l’oprimeixen.
Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no havia aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat, almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició franquista. Cada dia més, l’independentisme creix per allà on els problemes quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on no s’hi veu solució. És per això que mostrant l’allà d’on venim podem dotar de més arguments per aglutinar un major nombre de partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva de futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de l’independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que se’n senten representats i a tots aquells altres que se’n podrien sentir.
Per aquest motiu s’ha creat enguany la Comissió del centenari de la senyera estelada. Aquesta comissió, oberta i transversal, pretén impulsar diverses activitats de divulgació històrica del que suposa cent anys d’independentisme català al voltant de la seva icona més representativa. La seva voluntat és la de produir en diferents formats, material pedagògic sobre l’origen de la bandera de l’estel. Podem confirmar la re-edició del llibre Origen de la bandera independentista de l’escriptor i historiador Joan Crexell i properament, podrem anunciar altres projectes, encara en fase d’estudi. Al mateix temps, la Comissió s’ofereix a coordinar i difondre qualsevol iniciativa popular, local o comarcal que, a l’entorn de la bandera estelada, es puguin dur a terme.
Jordi perdut per el Món!!! 