LES HISTÒRIES D´IMMIGRACIÓ A BANGKOK.

Bangkok, dijous, 3 / juny / 2010.

És el mateix cada 90 dies, la visita a Immigració és obligada. Aquesta vegada la visita a la nova oficina d´immigració de Bangkok (un edifici realment impressionant ) era per tramitar el nou visat per poder estar tot 1 any visquen a Tailàndia de manera legal. El proces ha sigut llarg i molt cansat però al final el que compte és que ja tinc el nou visat!

He estat més o menys, uns 15 dies per tenir amb mi tota la documentació necessària per l´obtenció del visat. La universitat a on estudio va ser el primer lloc que vaig visitar en més d´una ocasió perquè la universitat és la responsable de redactar uns documents oficials en anglès i tailandès que acrediten que jo soc estudiant, que he pagat els estudis que estic fent fins ara i que acabaré a la carrera a la mateixa universitat. El director de l´oficina d´estudis internacionals de la universitat de Ramkhamhaeng (amb el que tinc una bona relació) ha sigut l´encarregat de firmar les cartes que he tingut que presentar avui a immigració. Tots aquests tràmits semblen fàcils en un principi però no ho son tant perquè a Tailàndia, si una cosa s´ha de tenir és molta paciència. Les secretàries em van dir que en uns dies estaria tot preparat, malauradament els problemes socials i polítics que hi van haver-hi després de la visita a la universitat, van fer que tot el procés trigués més del compte. Una cosa que s´ha de tenir molt en compte a Tailàndia i que és molt important, a més de la paciència, és que t´has d´avançar al possibles contratemps amb antel-lació, no et pots refiar de fer-ho tot a l´últim moment.

Bé, després d´uns dies molt difícils per a tothom a Bangkok,  per fi vaig fer-me amb tota la documentació necessària per poder anar a immigració abans del dia 7 de juliol, l´últim dia de permís que tenia en el meu visat, a tramitar el visat per tot 1 any. La documentació que va fer la universitat relativa a tota aquella “paperassa” per presentar a immigració em va costar 5000 THB ( ara al canvi son 127 EUROS. L´euro està fatal!!! ).

Avui, m´he aixecat a quarts de 7 del matí perquè volia arribar molt dora a immigració, les cues allà son desesperants… He anat amb bicicleta a la universitat, he agafat una furgoneta-taxi fins a la carretera de Chaengwattana a on hi ha el nou complexe d´immigració a Bangkok, molt lluny de casa meva, més o menys hora i mitja de trajecte.

He baixat de la furgoneta una parada abans perquè m´he confós! Anava amb la música de l´Mp3 a tota castanya, he vist un edifici que em sonava i he dit al conductor que parés. La he cagat companys!!! He tingut que parar un taxi perquè la calor era terrorífica, em pensava que em desfaria… Amb el conductor li he parlat amb tailandès, m´ha semblat que ens hem entès, no ha sigut així… Després de mitja hora al taxi li he demanat una altra vegada amb tailandès, a on anava… m´ha dit una altra direcció totalment contraria a la que li havia dit, en fi… he trucat a la meva novia mig nerviós, el trànsit era d´escàndol, per posar-se d´acord amb aquell bon home per dur-me a la oficina d´immigració. Finalment hi he arribat!!!

Un cop a dins del complexe, he anat a fer fotocòpies del meu passaport, entrades al país i d´altres que s´han de presentar al funcionari que t´aten per tramitar el visat. He omplert 2 fulles i he enganxat 2 fotos. Una fulla era per tramitar el nou visat i l´altra per un “reentry” o una entrada per si surto de Tailàndia durant els propers 12 mesos que em permeti no perdre el visat.

M´he esperat més d´una hora per entrar, la gentada era bestia a la secció que m´ha tocat. Durant tota aquella estona, he aprofitat per estudiar tailandés, a l´Mp3 tinc algunes lliçons per acostumar l´oïda als tons que utilitzen els tailandesos i estudiar vocabulari que m´ajuda molt per moure´m per Bangkok.

Un cop ja estava al davant de la Sra. Funcionaria que m´ha atès (tenia cara de pocs amics) he tingut que córrer a fer una fotocòpia que m´havia passat per alt. Després he tornat, sense perdre la tanda i he pagat 1900 THB ( 46 EUROS) per la feina de posar un segell al meu passaport. Una altra vegada estava assegut a la sala d´espera esperant que algú em donés el meu nou visat. Doncs bé… a les 12 del migdia tots els funcionaris paren per anar a dinar i no tornen fins una hora després. M´ha enganxat de ple!

He anat a dinar a un menjador que hi ha a la planta de sota, m´he pres un cafè MOCCA amb nata en un lloc molt “cool” i he tornat puntual a la sala d´espera a esperar el meu desitjat visat.

He esperat poc aquesta vegada, una Sra. Funcionaria ( una altra, no la que m´ha atès en un principi) m´ha cridat i m´ha donat el visat.

Ara tenia que anar a una altra secció per el tema del permís d´entrada a Tailàndia en cas que surti.

Mestres m´esperava a la sala d´espera, m´he trobat un noi d´Alemanya company meu d´universitat. L´estona m´ha passat molt despresa parlant amb em meu amic d´estudis. Finalment, he recollit el meu passaport amb tot en regla! Ja puc estar tranquil per els propers 12 mesos. El permís “reentry” 1000 THB (25 EUROS). Ja veieu que fer un visat no és gratis…

He arribat a casa meva després de passar-me una altra hora i mitja en una furgoneta cansat però content perquè he solucionat el tema burocràtic del visat que és per tornar-se boig.

Una abraçada amics!!!

Jordi Meya.

Anuncis

Més enfeinat que mai.

Posted: 2 Mai, 2010 in Tailandia

Més enfeinat que mai.

Bangkok, diumenge, 2 / maig / 2010.

S´ha d´estar preparat per a tot, ja se sap que la vida és un cicle i que les persones funcionem moltes vegades a impulsos. Hi ha etapes en les quals tens molt temps lliure i d´altres que quasi bé no tens temps ni per respirar. “c’est la vie” –com diuen a França.

Fa una mica més de quatre setmanes que el curs a la universitat va finalitzar i a hores d´ara em sembla ja una data llunyana perquè des de llavors no he tingut molt temps lliure, bàsicament per temes professionals i d´estudis que no tenen res a veure amb la llicenciatura que estic estudiant a Bangkok.

En principi, la meva idea, un cop va acabar el curs universitari, era agafar-me més temps lliure per dedicar a fer coses que no havia tingut temps de fer durant el curs acadèmic, no sé… estudiar tailandès més en serio o fer més esport del que faig acualment. Bé… ha sigut tot el contrari… Estic més estressat que mai… Això no vol dir que no estigui content i motivat com acostumo a sentir-me des de fa més de 2 anys, el temps que fa que estic visquent a Tailàndia. No és això… em preocupa una mica com organitzaré el meu temps a partir de ja mateix i si podré fer front a totes les responsabilitats que s´acosten.

Anem a posar-nos una mica al dia… Vinga!!! som´hi!!!
Des de que vaig començar a estudiar a la facultat, a Bangkok, m´he anat combinant els estudis amb algunes hores de feina, ja se sap… quan ets estudiant, ( bé tinc 36 anys i sóc estudiant, sí! millor tard que mai, hehehe…) tens que administrar-te els diners força bé, sobretot perquè el temps d´estudi t´ocupa gaire bé tot el dia si vols portar-los bé i treure bones notes i no suspendre cap exàmen, entre d´altres… Doncs això és el que porto fent fa molt de temps a més de donar classes d´espanyol a vàries escoles internacionals de la ciutat i a algunes empreses que tenen seu comercial a Bangkok. Tot això que explico, m´ho he anat conbinant més o menys bé… hi ha hagut dies que no he pogut treballar perquè, com tothom sap, a Tailàndia hi ha una crisis social i política des de fa setmanes i a vegades ha sigut millor quedar-se a casa en comptes de posar en perill la meva seguretat o perquè algun alumne s´ha posat malalt o jo mateix he tingut algun compromís…

Doncs ara, de sobte! Han començat a arribar-me ofertes de feina, algunes d´elles interessants, sobretot més que per el tema econòmic, són interessants per agafar experiència i conèixer gent que possiblement no coneixeria si no fos per la feina. A més, des de que treballo donant classes, la meva confiança i la meva autoestima ha pujat considerablement i això em fa sentir realment bé! Penso que si m´estan arribant ofertes de feina, la majoria per donar classes d´espanyol, és perquè les escoles i empreses per les que treballo estan satisfets, contents… i valoren la feina feta fins ara o potser no… la meva perspectiva vers cap a la feina és bona. Estic content! (En general).

Per no allargar-me més del compte, els propers mesos a partir de ja mateix! seran realment durs, mentalment i físicament perquè hauré de treballar molt més, hauré d´administrar-me el meu temps molt bé per estudiar per fer un exàmen que em porta de bòlit ( Ministeri d´Educació Tailandès ) tot sumat que ja ha començat l´època de plugues a Tailàndia i que, per tant, més d´un dia i de dos i de tres… acabaré xop de dalt a baix… ( Quan plou a Tailàndia PLOU! A vegades el paraigues et fa més nosa que no pas servei… ).

Jo, faré el màxim que estigui a les meves mans per no perdre la motivació i les ganes de superació que tinc sempre per fer-ho tot correctament. Si veig que la situació em supera, no dubtaré ni un sol moment en triar el que és més convenient per a mi, ( ja ho sé el que és ) abans de perdre la salut o estressar-me més del compte, evidentment!

Abans de acabar amb aquest “post” voldria expresar públicament l´admiració al meu pare que des de fa pocs dies ja gaudeix de total llibertat perquè, per fi! i després de treballar molt dur ja s´ha jubilat!
Gràcies papa per donar-nos a la meva germana i a mi, una educació, gràcies per sacrifiant-te sempre per nosaltres, per el teu suport i fent-nos sentir sempre molt feliços!!! I mil exemples més!!!!!! No podeim tenir millor pare!!!!!!

T´estimo!!!

Jordi Meya.

Songkran a Isan (สงกรานต์ )

Bangkok, dijous, 15 / abril / 2010

El Songkran, possiblement és la celebració més important per els tailandesos ja que marca l´entrada d´un nou any en el calendari budista. Podriem dir que és una celebració semblant al Nadal, bàsicament perquè és celebra en família.
Aquest any, he tornat a anar a un poble a prop de Nakhon Ratchasima a Isan on m´he reunit amb la família de la meva companya i alguns dels seus millors amics. A diferència de l´any passat, només he pogut estar-hi un sol dia, la calor ha sigut la causa del meu retorn a Bangkok abans del previst.

No entraré a explicar que és el Songkran, hi ha molta informació a Internet. El que jo vull, és transmetre la visió que he tingut amb tota aquella gent que m´ha rebut amb els braços oberts, que m´ha ofert tot el que han tingut a la seva disposició, en definitva, que m´han obert els seus cors. Una vegada més, he quedat impresionat del tracte rebut cap a la meva persona. Només tinc paraules d´agraiment cap la família de la meva companya i alguns dels seus parents i amics.

El dimecres de matinada, marxava de Bangkok cap a Isan, no volia trobar massa trànsit, ni problemes d´alguna manifestació de gent, que a hores d´ara es troba a Bangkok per protestar en contra de l´actual gobern. Per sort, ni una cosa ni l´altra van ser inconvenients per a mi, vaig arribar a l´estació de Nakhon Ratchasima cap al migdia.
La primera sensació, només baixar del autocar va ser: QUINA CALOR!!!! De seguida em vaig adonar que seria difícil per a mi acostumar-me al clima tant radical que hi ha a Isan en aquesta època de l´any.

La meva companya, juntament amb alguns membres de la seva família em van recollir per dur-me al seu poble a uns 50 Km. de Nakhon. Jo, els vaig esperar a dins d´una farmàcia per protegir-me de la calor a prop de l´aire condicionat que funcionava a tota màquina!

El poble a on va néixer i a on va créixer la meva companya abans de traslladar-se a viure a Bangkok és molt petit, està al mig del no res, la gent allà no té gaires opcions, l´única sortida si et quedes a viure en aquella zona és viure de l´agricultura que prové de l´arròs. No hi ha botigues, ni comoditats a les que la majoria de mortals estem acostumats, per exemple, l´escola de primària està a bastants km. de distància, no hi ha Internet, l´hospital més pròxim està lluny, si necessites treure diners d´un caixer automàtic tens que fer un viatge de 20 Km. d´anada i uns altres 2o Km. de tornada. Podria donar més exemples que no deixen indiferents a ningú.

Sens dubte! el clima és radical!!! He tingut la sensació d´estar a dins d´una estufa, l´aire del ventilador que hi havia a dins la casa sortia calent, he begut litres d´aigua freda per hidratar-me. Pensava que em moriria de la calor, no és broma.
És impressionant com n´es d´important la climatació del medi. Tota aquella gent que ha nascut en aquella zona no té cap problema per fer una vida “normal”, sortir a fora al carrer a qualsevol hora del dia, anar amb moto, etc… Cap problema per els residents. En canvi jo … em movia a “càmara lenta”.

La primera tarda vam anar al Temple per beneir l´aigua que més tard seria llançada a la gent per desitjar sort, salut, treball, etc… a l´any que comença segons el calendari budista.

Era conscient que jo, molt probablement, seria l´únic estranger o “Farang” (paraula que utilitzen els tailandesos per referir-se a una persona que ve de fora).Tothom em mirava, alguns d´ells ja em coneixien de l´any passat, els que no em feien preguntes, totes amb el dialecte que es parla a Isan, res a veure amb el tailandès comú que estic acostumat a sentir i a parlar a Bangkok. No entenia res del que em deien, sort de la meva companya que m´ho anava traduint a l´anglès. L´únic llaç de comunicació entre jo i la gent del poble era no verbal, és a dir, amb expresions facials bàsicament, riure, fer cara de sorprès, etc…

Abans del sopar, un parent de la meva companya em va dur amb moto a una mena de Temple a prop de casa seva. No tenia ni idea del que em deia, jo només deia que sí amb el cap, reia i em deixava portar per ell. Vam arribar a lloc, hi havia música tradicional d´Isan a tot volum, altres persones que no van trigar gaire a saludar-me, més tard unes noies amb uns recipients plens d´aigua ens van netejar els peus, ens van passar unes fulles mullades per el clatell i ens van pintar la cara amb les seves mans. Vaig entendre de seguida que aquell parent de la meva companya em va dur fins allà perquè em beneissin per tenir sort, salut, treball per l´any que començava. Tinc que ser honest, em va constar no emocionar-me en públic, vaig tenir que fer el cor fort durant una bona estona. És difícil descriure com senten les tradicions, ho fan de veritat, no hi ha teatre. Estic molt agraït per viure una experiència com aquella.

Al vespre, a casa dels meus parents, ens vam reunir una bona colla de persones per sopar plegats al terra, compartint el menjar entre tots nosaltres, menjar d´Isan o el picant té una presència a tots els plats. Més i més persones entraven a casa per desitjar un bon Songkran, pendre alguna cosa i xerrar.

Em sentia molt cansat, el viatge, la calor sobretot… Abans d´anar a dormir, vaig sortir a fora de la casa, jo tot sol, em vaig quedar amb la boca ben oberta del cel estrellat d´aquella nit! Feia 5 mesos que no veia un cel tant bonic i que no sentia aquella sensació de pau. Vaig anar a dormir a les 9 de la nit després de trucar als meus pares. La meva habitació era una sauna! Per sort, segurament del cansament, vaig dormir 10 hores seguides. Possiblement, vaig perdre una mica de pes durant la nit, em vaig despertar com si estigués a la dutxa, mullat de suor.

Necessitava recuperar força i energia! L´esmorzar és l´apat del dia més important per a mi, necessito començar el dia amb energia si vull estar bé. Vaig esmorzar de valent! Tenia en compte que seria un dia que no pararia de fer activitats, anar a veure gent i la tornada de nou a Bangkok. En principi, volia passar un parell de dies a Isan però degut a la calor he tornat abans del previst.

La meva companya, em va portar amb moto a un camp a on havien preparat un escenari, taules, cadires, begudes i el més impactant que vaig veure allà varen ser uns caps de porc degollats a sobre de la taula. Va ser una imatge que em va impactar de valent!!! No vaig trigar en preguntar el motiu d´aquells caps degollats amb barres d´incens al seu voltant, menjar, begudes, espelmes, etc… Es tracta d´una mena de “ritual” o ofrena que fan per desitjar sort. La gent, jo inclòs, encenen una barra d´incens, es resa i es deixa l´incens al davant d´una imatge de Buddha.

Una mica més tard, vaig aprofitar per fer un vídeo i algunes fotos. Un noi que vaig conèixer l´any passat va venir a saludar-me quan em trobava a prop de la taula a on hi havien tots aquells caps de porc degollats. Després de saludar-nos, se´n va anar cap a un d´aquells caps de porc, va arrencar un tros de carn de la cara d´un porc, el va sucar amb una salsa picant i me´l va possar a la boca!!! Ostres!!! No vaig voler ser mal educat, vaig mastegar la carn i me la vaig empassar ràpidament. Tot sigui per tenir sort i salut durant l´any. Collons!!! Se´m van remoure les entranyes!!!
També, em van fer beure una beguda que és pràcticament 100 % alcohol… No volia, però igual que amb la carn de porc, no vaig voler fer-los un “lleig”. Vaig tornar cap a casa de la família de la meva companya després de veure un ball d´unes noies vestides amb roba tradicional de la zona mentres ballaven al ritme de la música tradicional d´Isan. Em va agradar molt!!!

Just abans de marxar cap a Nakhon Ratchasima per retornar a Bangkok, una sessió de fotos amb adolescents del poble, bàsicament noies, hehehe… suposo que no estan acostumades a veure cap noi estranger per allà … ( tant guapo com jo … ). Vaig riure molt!!! També vaig tenir temps per estudiar una mica de tailandès amb una professora de Nakhon, familiar de la meva companya. Sempre porto llibres a la meva maleta quan viatjo, ja sigui per estudiar o simplement per llegir alguna novela.

Vaig arribar a Bangkok a l´hora de sopar, sense cap problema! Molt content i agrait a totes les persones d´Isan, familiars, amics, parents de la meva companaya que tant bé m´han tractat.

Durant el viatge, mirava les fotos que havia fet amb tota aquella gent, no podia evitar pensar en la lliçó de vida que havia après gràcies a ells. Sens dubte, són persones pobres, que ho passen malament, que estan faltades de moltes coses, possiblement moltes d´elles materials… Si hi ha una cosa que m´arriba al cor de les pernones humils és que sempre tenen un somriure dibuixat a les seves cares, que enfoquen la vida amb una prespectiva molt direrent a la nostra, que intenten ser feliços amb el que tenen, que ho valoren tot i que no volen res a canvi.

A tots ells MOLTES GRÀCIES!!!
Jordi Meya.

Temple de Hua Lampong a Bangkok (วัดหัวลำโพง ) .

Bangkok, dijous, 31 / desembre / 2009 ( últim post de l´any 2009 ) .

El Temple de Hua Lampong a prop de Silom a Bangkok està situat en una de les zones principals de negocis de la ciutat dels àngels una mica més enllà de l´avinguda de Rama IV. Segurament no és un dels temples budistes més importants dels país però sí que és un dels més visitats durant tots els dies de l´any, les 24 hores del dia a Bangkok.

Passejar per dins el temple a l´hora que tu vols, veure la gent com prega ( gent local, rarament visitat per estrangers ), l´olor de les barres d´incens, el fum a la sala principal del temple, les donacions que fa la gent per subvencionar els funerals o l´hospitalització de la gent més necessitada del país o també per salvar animals de no ser sacrificats són aspectes que em van cridar molt l´atenció quan un amic meu em va ensenyar i explicar per primera vegada la tasca que aquest temple duu a terme.

Hua Lampong, també és un temple que es considerat com a reial. Segurament per aquest motiu fa més de 30 anys va ser totalment renovat per honorar al Rei de Tailàndia, Rama IX quan va celebrar el seu 50è. aniversari de regent a Tailàndia.

He visitat el temple vàries vegades, quasi bé sempre que vaig a Chinatown amb la meva companya o amb amics a menjar peix fresc i marisc al carrer de Phadungdao rodejat d´una atmosfera dificílment explicable en paraules. És un lloc que s´hi ha d´anar per poder entendre aquella atmosfera de caos on tothom entén quin és el seu roll .

El què fa la gent quan entra al Temple de Hua Lampong és adreçar-se a uns mostradors a on hi ha una sèrie de persones que recapten diners de les donacions de tota la gent que va al Temple. Les donacions són lliures, no hi ha una quota fixa, la gent dóna el què vol.

Al mateix temps que dones els diners, et donen un paper escrit en tailandès a on hi has d´escriure el teu nom i firmar perquè quedi constància de la persona o persones que han col-laborat en l´ajuda de persones o animals necessitats .

Després t´adreces a una sala interior una mica separada de l´entrada i allà adjuntes pega en el paper a on has firmat, l´enganxes en una mena de caixa de fusta que estan en una cantonada de la sala. Encara has de conservar una altre paper que el cremaràs a la sala principal un cop has posat les barres d´incens a les imatges que hi ha .

L´últim pas, és agafar 20 barres d´incens que seran repartides a totes les imatges sagrades que hi ha a dins la sala principal del temple, les que hi ha a fora al carrer i que donen a la sala principal també .

També, és poden agafar una mena de “ paquets “ de barres d´incens que les persones mouen amb energia durant el temps que estan pregant. Cada barra conté un número, aquest número conté un missatge que pots trobar escrit en un paper en diferents calaixos. La tradició diu que si el què hi ha escrit al paper és dolent, s´ha de cremar i oblidar el què has llegit, en canvi, si el missatge és bo, l´has de conservar per sempre perquè la sort t´acompanyi .

Aquí podeu veure un vídeo que vaig enregistrar la mateixa nit després de perdre´m per els carrers laberíntics de Chinatown .

Aquest és l´últim post de l´any 2009. El temps passa molt ràpid .

BON ANY NOU 2010 A TOTS VOSALTRES !

Sincerament,

Jordi Meya.

A casa de nou . Resum 5 setmanes a Catalunya .

Bangkok, dilluns, 30 / novembre / 2009.

Ara que ja he tornat a Tailàndia de nou del viatge a casa, de l´estada a Catalunya, m´he decidit a escriure una mica en forma de resum sobre tot el que vaig viure molt recentment amb la família i amics de tota la vida a Ripoll, el meu poble.

Han estat un total de 5 setmanes el temps que vaig disfrutar per carregar “piles” i aprofitar per desconectar del ritme que porto a Tailàndia. Parlar en català, estar en un indret que em conec molt bé i que em sento perfectament adaptat, estar amb la família, amics, disfrutar de tranquilitat i aprofitar cada moment al màxim tot el que vaig poder. Aquest va ser el meu pròpossit des d´un bon començament. El que sobretot volia era parar el ritme vertiginós i exigent que tinc a Bangkok, volia descansar. Descans era la paraula perfecta que tenia clavada al fons del meu cervell.

Aquesta vegada vaig fer un parell d´escales tècniques per arribar a Barcelona des de Bangkok, sobretot per estalviar un bon feix de calers. Com que tenia temps, no em va importar trigar unes quantes hores més en arribar a casa si això significava estalviar diners. El vol, com sempre … va anar bé, tant a l´anada com la tornada.

Vaig arribar a la nova terminal de l´Aeroport de Barcelona. Allà ja m´esperaven els meus pares i el meu gran amic Albert Rigat, que només un parell de dies després iniciava una nova aventura Asiàtica. Vam coïncidir per els pèls … Va ser molt bonic poder tornar a abraçar als meus pares i a l´Albert després de mesos sense fer-ho. Estava pletòric !!!

Com la primera vegada, vaig conduir el cotxe del meu pare fins a Ripoll, com acostumo a fer quan arribo de viatge i la meva família em recull a l´aeroport. La meva àvia, va ser la primera persona que vaig veure al poble on he viscut gran part de la meva vida. Quines ganes també de poder-la abraçar i estar amb ella ben aprop que tenia.
Després van venir més amics, coneguts i altres persones interessades en saber sobre la meva persona, què faig a Bangkok??? A què em dedico a Tailàndia??? Si m´agrada tot el que faig a Àsia??? I moltíssimes més altres coses que a gent que conec i altres que no tant els hi feia gràcia saber. Encara que a vegades era cansat el tenir que repetir totes les coses que em preguntava tothom, intentava respondre tot, ho feia amb gust perquè veia que tenien interés per saber sobre mi. Entra dins de la normalitat. Només em deixo “ caure “ per Ripoll un cop cada any. Va ser un plaer poder conèixer a persones que fins al moment eren només coneguts de vista, bàsicament gràcies a internet, al blog que des de fa 3 anys escric i que ja passa de les 100.000 visites i per altres circuits que la xarxa telemàtica ofereix. No m´hagués pensat mai que internet m´oferis la possibilitat d´estar en contacte amb tanta varietat de persones. Una d´aquestes persones de les quals faig menció aquí en aquests moments és en Miquel Rovira, una persona la qual veia en contades ocasions però que hem fet una gran amistat. Li vull donar les gràcies de tot cor.

Les setmanes, han passat molt ràpides a casa, sens dubte el temps passa ràpid a tot arreu, no importa el lloc, la vida són moments que s´han de viure a tope perquè potser no es tornaran a repetir, les persones que es creuen al camí de la vida són irrepetibles per això tots els instants tenen importància. Aquesta visió m´acompanya des de fa temps. La vida és un regal, no hi ha dubte!!! Potser per aquest motiu, em passa molt ràpida …

Amb el meus pares vaig poder compartir gran part del temps, vaig estar amb ells tot al màxim que vaig poder. Tenia ganes d´estar a prop dels pares, sempre em recolzen amb totes les decisions que prenc, són el meu màxim suport i motivació. No em canso de dir-ho. Riure amb el meu pare caçant bolents o anant amb bicicleta o simplement anar a comprar pa a una casa de pagès van ser algunes activitats que molt gustosament vaig compartir amb ell. La meva mare, em va quidar millor que un Rei!!! Ostres!!! la meva mare cuina tant bé!!! Ni una sola diarrea en tot el temps que vaig estar amb ells a casa. A la meva mare, li vull dir que és meravellosa, una gran dona!!! Tinc uns pares collonuts !!!

La meva àvia, va ser una altra persona amb la qual vaig compartir moments intensos gràcies a que va estar algunes setmanes a casa dels meus pares a causa d´una petita lesió en un dels seus braços. M´agrada estar amb la meva àvia, l´admiro perquè és independent i molt moderna per la seva edat. Li desitjo el millor sempre !!!

Per últim, als meus amics també gràcies de tot cor!!! Ostres!!! com m´han tractat de bé!!! Cada dia un o altre m´han trucat per fer coses plegats, per anar a Barcelona, a esmorzar al bar del poble, a veure el Barça, surtir a pendre unes cervezes, anar a la muntanya, parlar … Gràcies, primer de tot a la meva germana Núria, Joan Antoni,Dani, Judit, Miquel, Joan,Helena, Albert, Carles, Capdevila, Kiko, Olga, Carlos, Sandra, Anna Palau,Carol, Toni, Gabri, Carme Manubens, Teresa Badia i als amics de l´Albert Rigat que vaig tenir el plaer de conèixer en el sopar d´acomiat seu a Barcelona. A tots GRÀCIES !!!

Fins el proper any !!!

Sincerament,

Jordi Meya.

Bangkok, diumenge, 4 / octubre / 2009.

La meva idea era anar a fer-me un tatuatge a l´estil tailandès fet amb la tècnica del bambú aquest matí a les afores de Bangkok. Feia temps que volia fer-me un tatuatge fet amb aquesta tècnica amb motius purmanent budistes. M´agraden aquests tipus de tatuatges, he vist molta gent amb autèntiques obres mestres tatuades a vàries parts del cos.

La meva bona amiga, Faai m´ha acompanyat amb el seu cotxe per ajudar-me i assessorar-me en qüestions de l´idioma i per pactar el preu.

Ens hem desplaçat amb el seu cotxe a un suburbi de Bangkok per carreteres secundàries. Buscàvem un lloc que ni ella ni jo coneixíem però que n´haviem sentit a parlar. Un deixeble d´un mestre del tatuatge famós a Tailàndia havia sigut el seu mestre en aquesta tècnica.

Ens ha costat molt trobar el lloc en concret, ningú de totes les persones que anàvem preguntant en tenien ni idea d´on podia estar el lloc d´aquest mestre. Només una escola i una bandera de Tailàndia que hi ha a l´entrada de la vivenda d´aquest mestre, eren les úniques referències que en teníem. Ni per Internet vam poder trobar la seva adreça i ningú despenjava el telèfon que suposadament era el d´aquest mestre del tatuatge.

Després de més de 3 hores buscant el lloc hem trobat la casa mig amagada en un camí a prop d´una carretera laberíntica al mig del no res. És veritat que hi havia una escola a prop de la casa i una bandera a l´entrada de poca visibilitat degut als arbres que hi havien just al davant de la casa. No hi havia ningú, estava tot tancat, només un senyor que estava netejant una motocicleta ens ha dit que no hi era. A l´entrada però, hi havia un número de telèfon ( suposadament el seu ) que la Faai no ha trigat en apuntar-lo a la seva llista de contactes al seu mòbil.

Eren quarts de dotze del migdia, encara teníem temps d´intentar anar al mateix lloc a on poques setmanes enrera la Faai i una amiga seva del nord del país van tatuar-se en un lloc considerat sagrat per molts tais, bàsicament, perquè el Mestre és dels més coneguts i importants del país. La tècnica és la mateixa, els tatuatges són fets amb bambú i no amb màquina com els que es solen fer a tot arreu del Món, la diferència és que el mestre és molt conegut a Tailàndia perquè un dels seus clients va ser l´actriu nord-americana, Angelina Jolie, l´acutal dona d´en Brad Pit, entre d´altres.

Els tailandesos, tenen moltes supersticions que hi creuen fermament. Els tatuatges a l´estil tailandès guarden molts motius d´aquestes supersticions. Per exemple, molta gent es fa algun tatuatge com a promesa, hi ha tatuatges que no et pots fer si abans no s´han fet d´altres… A més, durant tota l´estona fins que el tatuatge està acabat, el Mestre resa i finalment et fa una vendició. Una tècnica barrejada amb cultura, saviduria i filosofia al mateix temps.

Hem trobat el lloc a on aquest Mestre tatua i ensenya a tatuar a una bona part de deixebles seus que segueixen els seus consells per millorar la tècnica d´aquest art, el tatuatge.

Abans d´entrar a dins del lloc a on la gent espera i es tatua, ens hem tingut que descalçar com a mostra de respecte, comprar una màscareta com aquestes que últimament s´han fet famoses per evitar la grip i finalment hem entrat.

Estava ple de gent, només persones tailandeses, l´únic estranger o ¨farang¨era jo. M´he sentit observat una mica incòmode fins hi tot perquè tothom em mirava, alguns amb cara de no estar molt satisfets que jo estigués allà. Me´n he adonat de seguida que no era un lloc visitat per turistes a on em trobava en aquells moments.

A sota d´una imatge de Buddha, estava assegut amb les cames creuades el Mestre supervisant la feina dels seus deixebles ( L´he conegut ràpidament perquè l´he vist per la televisió vàries vegades ). Les persones estaven assegudes al terra. Només l´olor que desprenien les barres d´incens em feien tornar en si per moments.

Un home que estava tatuant l´esquena d´una dona ens ha fet una senyal. Primer la Faai s´hi ha apropat després jo quan m´han fet una altra senyal. L´home, només ha parlat amb la Faai en tailandès, a mi no m´ha ni dit una sola paraula, ni tant sols m´ha mirat . . .

Entre ells dos anaven parlant, no gaire estona han intercanviant paraules entre ells. Jo, he seguit a la Faai cap a la porta de sortida quan ella s´ha aixecat, li ha donat les gràcies a aquella persona en forma d´agraïment i respecte.

Després, al carrer camí del cotxe quan la Faai m´ha dit del que han parlat ( jo, no escoltava encara que parli una mica de tai ) m´he adonat que darrera de tot sempre hi apareixen els diners. És el més important, la sabiduria, l´escència d´aquell lloc, el peregrinatge de les persones cap aquell indret, les supersticions, la religió o filosofia per citar uns quants exemples… queden en un segon terme. La diferència entre els tailandesos i els estrangers ( farangs ) continua siguen descomunal, alguns per la desconeixença i altres per voler-se aprofitar de les persones.

Un tatuatge per un tailandès en aquell lloc a dia d´avui val 3800 thb ( uns 80 euros ). A mi, m´han demanat 35000 thb ( 700 euros ) per el mateix tatuatge. Una vergonya.

Salut ! ! !

Jordi Meya.

Desicions.

Posted: 12 Setembre, 2009 in Tailandia

Desicions.

Bangkok, dissabte, 12 / setembre / 2009.

Degut al ritme que acostumo a tenir a Bangkok, sobretot per les meves obligacions, tant a la feina com també a la universitat, només puc aprofitar per escriure alguna cosa al blog durant el temps lliure que tinc en estones mortes o bé durant el cap de setmana perquè de dilluns a divendres, sobretot, no tinc temps ni per respirar. Aquí a Tailàndia també hi ha estrès, encara que no ho sembli. Espero no deixar d´escriure al blog perquè, a part de servir-me d´una bona teràpia perquè escric en català i per tant també penso en català, serveix també per transmetre les meves emocions i el meu dia a dia a Bangkok a tota la gent més propera a mi, com la família i amics.

Sembla mentida però el semestre a la universitat està a punt d´arribar a la seva fi, el temps passa molt ràpid, semblava ahir que vaig començar a estudiar el nou curs a la universitat … Concretament, he estudiat durant els darrers 4 mesos 8 assignatures que m´han exigit una gran dosis de concentració i un desgast d´energia considerable perquè he estat assistint a totes les classes de dilluns a divendres 7 hores al dia i després estudiant a casa, repassant la lliçó del dia i preparant-me per els exàmens i els treballs extres, tant en grup com a nivell individual que he fet i que encara faré fins a mitjans d´octubre, quan el semestre s´acaba i comença un període de vacances de 30 dies.

L´esforç a la universitat, com deia fa un moment, és exigent però també, alhora, em sento molt satisfet dels resultats obtinguts fins al moment ja que no he suspès cap assignatura, les notes han sigut bones, el meu nivell d´aprenentage s´ha incrementat, he après moltes coses que són interessants des del meu punt de vista i opinió personal, i com no, la dosis de motivació també és molt positiva perquè m´estic donant compte que tot el que faig i que tant em costa ( esforç econòmic i físic ) va per bon camí encara que les previsions quan parlem de futur no siguin exactes, les vibracions són bones.

També és cert, que des de fa un temps em sento una mica estressat del ritme que sempre m´acompanya aquí a Bangkok perquè cada dia tinc coses a fer, coses com per ex. el moure´m per la ciutat d´un cantó a l´altre per feina o els exàmens que tinc que fer el més aviat possible referents al GED ¨General Education Degree¨que m´exigueix el Ministeri d´Educació Tailandès per poder tramitar un carnet d´estudiant universitari per entrar al sistema del Govern Tailandès, bàsicament.

Encara no tinc clar que faré durant el període de vacances a la universitat… A vegades penso que seria bona idea dedicar aquestes 4 setmanes que tindré de festa per estudiar a fons per l´exàmen del Ministeri i treure´m aquest mal de cap de sobre ràpidament. … Però també és cert que si estudio durant les vacances, no desconnectaré mai d´estudiar i de pensar … el meu cap pot arribar a explotar si no paro durant un temps de la rutina i faig alguna cosa diferent …  També, penso que m´agradaria poder anar a Catalunya, estar amb la família durant tot un mes, estar amb els meus pares que trobo a faltar, menjar embotit amb pa amb tomàquet i estar amb els meus amics de l´infància a Ripoll. Anar a Ripoll, a part de veure als de casa i estar a l´entorn a on vaig néixer, seria un bon lloc per preparar-me per l´exàmen del Ministeri perquè, encara que no desconnectaria al 100 % dels estudis, al menys canviaria d´entorn durant una bona temporada rodejat dels meus o per exemple el no tenir que pensar per relacionar-me amb la gent, podria parlar en català, la meva llengua materna i per tant seria un bon motiu per estar tranquil. Però el bitllet a Catalunya no és precisament barat … Tinc que vigilar perquè durant molt més temps necessitaré diners per tirar endavant el projecte que des de fa 2 anys duc a terme a Bangkok, Tailàndia, però també és cert, que si no vaig a Catalunya a l´Octubre, com a mínim per poder estar amb la meva família hauré d´esperar fins a mitjans d´Abril del 2010, com a mínim..

Com tots molt bé sabeu, a Tailàndia la majoria de gent, la gent de carrer, la gent normal, la gent local, no parla un anglès fluït com en d´altres països, possiblement la raó la podem trobar en, que Tailàndia no ha sigut mai conquerit per cap altre país de parla anglesa com alguns països veïns de Tailàndia, és un país amb una cultura i història molt densa … Els tailandesos són la majoria de gent molt patriòtics i nacionalistes, estan orgullosos de ser tailandesos, són tots com una persona quan parlem de fer país. És per aquests motius i alguns d´altres a on podem trobar una explicació lògica del perquè la majoria de gent té un nivell d´anglès molt limitat. A vegades, es fa molt difícil i feixuc el no poder parlar amb fluïdesa amb la gent local d´aquest país però la realitat és la que és, no s´hi pot fer gaire .. .

Què vull dir amb això???

Tinc com una ¨espina¨clavada referent a la comunicació amb la gent en tailandès. És veritat que a hores d´ara i gràcies a la meva professora, la Fongchan, que des de fa més d´un any visito periòdicament per fer tallers de tailandès amb ella, em puc fer ¨entendre¨amb limitacions, es clar, amb tailandès. Puc expressar-me en tailandès però no com jo voldria. Sincerament, no em sembla un idioma que sigui molt difícil per parlar, escriure´l i llegir-lo sí que ho és perquè els seus orígens provenen del Pali i del Sànscrit, dues llengües molt antigues amb un vocabulari i unes normes que no tenen res a veure amb el nostre albafet. En canvi, parlar tailandès, sempre que dominis sobretot els tons, les estructures alhora de fer frases que són la gran majoria de vegades fetes amb el mateix patró, subjecte + verb + objecte i les classificacions que serveixen per donar èmfasis a l´objecte de la frase quan parlem de quantitats, és possible tenir un nivell més que raonable per fer-te entendre i per tant practicar cada dia el tailandès amb amics, gent de carrer, etc…

Feia una estona, em ¨queixava¨una mica que la gent local no parla un anglès fluït però és que estic a Tailàndia i a Tailàndia l´idioma oficial és el tailandès! Encara gràcies que les persones sempre acostumen a fer un gran esforç referent a poder-se comunicar en anglès, em sembla fantàstic! Us imagineu que a Catalunya tinguéssim que respondre amb anglès a una persona que no parla el català o el castellà? És impossible!!!

Una cosa que tinc molt clara i no d´ara sinó des del principi que vaig venir a viure a Bangkok és que no vull perdre pistonada amb el tailandès, el vull parlar correctament, em vull relacionar amb la gent d´aquest país, em vull sentir integrat al país que m´ha acollit i em dóna oportunitats per millorar com a persona tant professionalment com personalment, vull entendre a les persones amb una bona percepció que componen sentiments que van lligats amb la comunicació, em vull sentir 100 % integrat a Tailàndia. És un dels meus objectius dels més importants que tinc que fer. Ho tinc claríssim. Crec en la integració de les persones quan no estem visquen al país a on hem nascut, la llengua i per tant la comunicació és un element importantissim perquè la gent local, la gent del país, en aquest cas, Tailàndia et rebin amb els braços oberts, etc.. perquè una cosa que sí que tenen els tailandesos, es que valoren i molt quan una persona ¨farang¨o estranger es comunica amb ells amb el seu idioma verdader, el tailandès.

El ritme a la universitat, es pot dir que el tinc ben agafat, és més, he adelantat temps per acabar la carrera més ràpid de l´ habitual perquè no he fet vacances des de febrer, he dedicat el temps a estudiar assignatures durant el temps que marca el calendari escolar com en període de vacances d´estiu, també per així anar obtinguen crèdits per retallar temps de la carrera. És per això que penso, ara més que mai, en parar durant sis mesos més o menys d´estudiar a la universitat i dedicar-me al 100 % donant tot el millor de mi, concentrat en una sola cosa que seria estudiar tailandès. Amb el nivell que tinc en aquests moments, les ganes d´apendre i la pràctica que agafaria estudiant en una escola tai durant 4 hores al dia de dilluns a divendres, segur que al cap de sis mesos el tema de la comunicació amb la gent local el tindria molt superat.

Viure a Tailàndia no és el mateix que venir de vacances amb un bitllet d´anada i tornada pagant setmanes abans. NO! Viure aquí amb garanties d´èxit, no assegurades evidentment, però amb una bona calitat de vida, poder tenir ofertes de treball amb bones perspectives, etc.. parlar tailandès és tant bàsic com veure aigua cada dia.

A veure que faig finalment …

Salut!!!

Jordi Meya.

Excursió al Wat Suthat, The Giant Swing i finalment, The Golden Mountain. Collons quina calor que hem passat!!! Va parir!!!!

Bangkok, dissabte, 15 / agost / 2009.

Seguint amb la nostra improvització, hehehehe… aquest dissabte hem anat d´excursió per Bangkok una altra vegada, descobrint indrets que encara no coneixia, ni tampoc la Oil.

Repassant algunes pàgines web a Internet aquest matí, he trobat unes quantes pàgines que parlaven del Temple Suthat i del Monument ¨The Giant Swing¨( el gran gronxador, traduït a pèl ) com a llocs d´interés per visitar a Bangkok.

Al cap d´una estona, hem tirat cap allà, un cop he repassat uns quants mapes, també gràcies a Internet, per tenir una idea de com arribar-hi. Hem tingut sort! No és molt difícil trobar el lloc des de casa meva, està molt lluny, més o menys 1 hora de trajecte si agafes una barca, tal i com hem fet ( no em vull ni imaginar el que es pot arribar a trigar amb cotxe o bé amb autocar… ) per plantar-nos a lloc i passar el dia disfrutant de nous llocs que fins ara desconexiem passejant sota un sol brutal i sense parar de fer fotos, com sempre…

M´agrada molt anar a qualsevol lloc de Bangkok utilitzant transports públics, concretament, el que m´agrada més és anar amb barca per els canals de la ciutat perquè és un transport molt ràpid, no és gens car i l´ambient que hi ha sempre a dins les barques, és difícil de descriure. 100 % aventura total!!! Les barques van sobre carregades de persones fins als topes, no hi ha normes! De moment, i mira que n´agafo, no he tingut mai cap ensurt… no m´ho explico… en fi…. M´encanta l´atmosfera de viatjar rodejat de tailandesos, sense turistes. Em sento molt diferent dels demés però, alhora, molt a gust de poder gaudir d´experiències com aquesta amb gent local, del país.

L´última parada, era la nostra! Allà hem arreglat el preu amb un conductor de tuk tuk perquè ens portés fins al temps Suthat i començar la nostra activitat. Res! 5 minuts i ja hi érem! El Temple està justament al davant de l´Ajuntament de Bangkok i el Monument ¨The Giant Swing¨ està a 5 metres de la porta principal del Temple. Perfecte!

El Temple Suthat, és bonic, com quasi bé tots els Temples que he tingut l´oportunitat de conèixer fins el dia d´avui. La decoració del Temple et deixa amb la boca ben oberta durant una bona estona, l´imatge de Buddha de més de 8 metres és imponent i espectacular! I, com no! A dins del Temple és com si estiguessis desconnectat del Món real. Pau i tranquil-litat absoluta.

Hi havia molta gent resant a dins del Temple, molta! Tots ells seguien les oracions d´un monjo que ens donava a tots l´esquena perquè estava pregant tot just davant de la imatge de Buddha com a signe de respecte total, de genolls com és normal. Nosaltres, també hem seguit durant una bona estona les oracions i les pregàries amb molt interès. Una altra vegada, he tingut la sort de tenir una visió en persona de la cultura d´aquest país, de les seves arrels, de com senten la religió, com n´es d´important per tots els tailandesos, amb quina passió i concentració preguen! La pell de gallina se m´ha posat per moments.

Per una estona, m´ha voltat per el cap tancar-me durant una bona temporada en un temple amb monjos per practicar meditació, perquè fa temps que em volta per el cap, i sé, que m´aniria bé passar per aquesta experiència ( aprendre tècniques per estar amb un mateix sense que el que em rodeja m´estressi ). Quan tingui més temps lliure, miraré d´aprendre amb l´ajuda de monjos aquesta part o forma de vida que tant he sentit a parlar i que alguns amics meus, tailandesos sobretot, i algun de català, sovint practiquen.

A la sortida del Temple, la calor apretaba de collons! Fins hi tot, la Oil ha fet servir el paraigües per protegir-se dels rajos del sol. La suor i el cansament produït per tanta calor a aquelles hores del migdia ha sigut un no parar. Teníem que recuperar forces, menjar alguna cosa però sobretot, veure molt líquid.

Hem fet unes quantes fotos al Monument ¨The Giant Swing¨i de seguida hem tornat a pactar el preu amb un conductor de tuk tuk perquè ens portés fins a Kao San Road, no gaire lluny d´on érem per buscar algun xiringuito i recuperar energia menjant i bevent ben aprop d´algun aire condicionat a ventilador que estigués connectat a tota màquina.

El carrer de Rambuttri, és més tranquil que no pas Kao San Road, m´agrada molt més, em conec molts xiringuitos perquè era el carrer a on solia dormir quan estava de viatge a Bangkok, ja fa més de 2 anys i també perquè va ser el primer lloc a on em vaig instal-lar a Bangkok quan vaig decidir venir a viure a Tailàndia.

Finalment, hem dinat a una guest house a mig carrer que està una mica amagada del mateix. Tens que trencar a la dreta si vens de Kao San Road per un carrer estret per arribar-hi. La guest house, és la mateixa que els meus amics de Ripoll, els primers que van venir a Tailàndia fa una mica més d´1 any, van triar per dormir.

Com que la zona, està plena de ¨farangs¨( turistes no asiàtics ) he aprofitat per menjar uns spaghetti a la carbonara, així que he descartat menjar productes tailandesos, sobretot, perquè no tinc gaire ocasió de canviar d´hàbits alimentaris fàcilment. Estaven de por! M´ho he menjat tot i no m´hagués fet res menjar-ne´n més, hehehe… La Oil, en canvi, ha fotut ¨mosegada¨a uns noodles ( una mena de pasta ) amb verdures acompanyada de salsa picant, per variar….

Després de dinar, la calor ja no era tant forta i com que encara teníem llum natural per unes quantes hores hem pensat que seria bona idea anar fins el ¨Golden Mount¨( turó d´or ) a fer-hi una visita perquè just es troba ubicat a escassos metres del port a on teníem que agafar la barca de retorn a casa. Doncs cap allà que ens ha faltat temps per anar-hi!

Aquí, sí que hi havia estat. Va ser fa quasi bé un parell d´anys amb la meva germana Núria, quan vam estar viatjant junts per Tailàndia i també per Laos. Ostres! el temps passa molt ràpid, sens dubte!

El Temple, val la pena visitar-lo, és bonic, sí molt bonic! Però el millor, no hi ha cap mena de dubte!, és la vista impressionant d´una bona part de la ciutat de Bangkok. Si el dia acompanya, no plou o no està núvol, et quedes acollonit de la brutalitat que té en extensió Bangkok. Fins a on t´arriba la visió, només veus edificis, grata-cels, etc…… Acollonant! És una mega-ciutat, immensa, descomunal, etc…

Per arribar fins a poder gaudir d´aquesta vista de la ciutat, no és fàcil arribar fins a on està el Temple, hi ha una escala en forma de ¨cargol¨amb esglaons petits i de força desnivell que tira cap a munt del turó. És l´única forma d´arribar fins al Temple. Val la pena patir una mica perquè la vista des d´allà a dalt, s´ho val!

Ja només ens quedava anar cap al port a esperar la barca de retorn a casa, no sense fer parada en un 7 eleven per comprar-nos uns coca coles ben fredes.

Salut a tothom!

Jordi Meya.

p.d: Vull donar tot el suport al meu gran amic, Albert Rigat ara que està passant uns moments difícils de molt dolor. T´estimo Albert!!!

Uns dies a Chiang Mai.

Posted: 9 Agost, 2009 in Tailandia

El dies de desconnexió a Chiang Mai després de la visita a Sukhothai.

Bangkok, diumenge, 9 / agost / 2009.

Ja fa més d´1 mes que vaig tornar del viatge amb la meva companya, la Oil, al nord de Tailàndia. Sukhothai i Chiang Mai van ser els llocs que vam visitar.

Desgraciadament, el mal temps durant tots els dies que vam estar voltant per el nord del país va ser la constant, la tònica, etc durant 24 hores permanents al dia… la pluja i el fred van ser les nostre ombres durant els 5 dies que vam estar fora de Bangkok.

Ja sabíem, que ara és època de pluges a Tailàndia. El monsó, però, a diferència d´altres països asiàtics, com la Índia, no és gaire perillós, pots viatjar sense problemes aparents per tot el país durant tots els mesos que duren les pluges. Només, s´ha de tenir en compte que el monsó no és igual a tot el país. Depèn de l`àrea, nort, sud, est, oest… Quan vam estar de viatge, les previsions eren totalment diferents si comparem Bangkok amb Chiang Mai, per exemple.

A Chiang Mai, la segona ciutat més gran de Tailàndia després de Bangkok, evidentment, i vam arribar amb autocar des de Sukhothai, unes 7 hores de viatge en un bus que m´enrecordaré tota la meva vida perquè l´aire condicionat funcionava a tota potència a una temperatura baixíssima! La gent, que viatjava com nosaltres, fins hi tot es tapaven amb mantes. Jo, anava amb xancletes, camisa de màniga curta i pantalons curts fins als genolls. El viatge va ser una tortura!

Eren les 11 de la nit quan vam arribar a l´estació de busos de Chiang Mai. Només baixar de l´autocar ja ens esperaven una bona colla de conductors de motos o tuk tuk per oferir-nos els seus serveis a un preu molt més elevat del compte perquè no és el mateix per un estranger que per un thai. De fet, ja estic acostumat a passar per aquesta mena de protocols. En un tres i no res, tenim pactat el preu.

Durant el viatge amb el bus, vaig aprofitar per fer una ullada a la guia, sobretot, per mirar a veure si trobava un lloc per dormir qualitat-preu convenient per els nostres pressupostos. A més, vaig enviar uns quants sms a la meva amiga i també amiga del meu amic Miquel de Ripoll, la Kratae, per veure si tenia alguna idea o contacte que ens pogués recomanar algun lloc per dormir durant 3 nits.

Al mateix centre de Chiang Mai ens vam instal-lar amb la Oil. Per 6 euros, teníem una habitació doble, amb aire condicionat, televisió i un bon labavo. No necessitàvem res més! L´edifici de la guest house era un edifici antic totalment rehabilitat, fins hi tot hi havia una piscina collonuda que per culpa del mal temps no vam poder provar.

A Chiang Mai, bàsicament, vam fer-nos massatges thais, de peus de cos sencer aprofitant que era temporada baixa i els preus estaven realment rebaixats si ho comparem amb Bangkok. A més, Chiang Mai a part de ser una ciutat amb història, està plena de temples, més de 300, és un lloc perfecte per aprendre cuina thai, massatges o bé ser el punt de partida per començar alguna activitat d´aventura, com un trekking per la selva, muntanyisme, escalada, etc…

A Bangkok, no he conduit mai, ni moto ni molt menys cotxe. No tinc collons per conduir a Bangkok, em fa molta por perquè no hi ha ordre ni normes alhora de conduir. Aquí, a vegades el concepte ¨Salvese quién pueda¨pot arribar a tenir un sentit, hehehe…. En canvi, sí que solo conduir quan estic de viatge per Tailàndia, motos bàsicament.

Chiang Mai, no va ser cap excepció. Durant uns dies vam voltar sota la pluja constant amb moto per la ciutat i per els seus voltants. Vam visitar molts temples per el nostre compte, sense límits de temps. En tot moment vam anar a on varem voler, per exemple, el temple de Doi Sutep que està situat a 12 quilòmetres de Chiang Mai a dalt de tot d´una muntanya que per arribar-hi la el desnivell de la carretera és considerable ( vaig pensar amb el meu pare que li agradaria pujar fins al temple amb bicicleta ).

A Chiang Mai, les visites als mercats nocturns és una activitat que s´ha de fer. Els mercats a Chiang Mai són realment bonics, hi ha de tot, a uns preus molt rebaixats, es poden trobar autèntiques gangues perquè l´oferta és il-limitada, roba, menjar, productes fets a mà, etc… Chiang Mai, també és un lloc interessant de visitar si t´agrada comprar, voltar i sentir l´atmosfera de cada mercat.

Un dia a la nit, em vaig retrobar amb la meva amiga Kratae al seu bar que ja no era el mateix de fa 2 anys, quan la vaig conèixer. Ara, té un negoci més petit però més ben situat a prop del Night Bazar. Vaig presentar-li a la Oil, vam prendre unes cerveses plegat i vam parlar d´en Miquel, el meu amic que sempre que visita Tailàndia, també va a Chiang Mai a veure a la Kratae, entre d´altres.

A destacar, per últim, que només 1 dia després de tornar amb autocar des de Chiang Mai, unes 12 hores de trajecte, vaig estar ingressat en un hospital de Bangkok a causa d´un dolor brutal a la panxa, cames i esquena que ja vaig notar durant la tornada a Bangkok.

Després d´uns dies a l´hospital i de fer-me vàries proves mèdiques, no he de lamentar tenir cap malaltia greu, ni res summament important per el que fa a la meva salut. Només, he de mirar de canviar els hàbits del menjar, no menjar picant, sobretot i cuidar-me més amb el ritme d´estrés que m´acompanya sempre. Ho intentaré perquè la salut és el més important, no hi ha cap mena de dubte!!!

Sí que m´agradaria dir una última cosa. Voldria remarcar que a Espanya la gent moltes vegades no és conscient que és una sort tenir la salut coberta, és a dir, poder anar al metge sense pagar ni medicaments o hospitalitzacions per citar alguns exemples…. Aquí a Tailàndia, si no tens una bona assegurança mèdica o diners, no t´atenen, encara que estiguis a punt de palmar-la. Amb això vull dir, que hi ha molts milions de persones que no tenen les mateixes condicions ni laborals de salut, que és important valorar el que les persones tenim i certament, la seguretat social a Espanya és una de les millors coses que s´ha inventat.

Salutacions,

Jordi Meya.

Al peu del canó

Posted: 8 Agost, 2009 in Tailandia

Al peu del canó

Bangkok, dissabte, 8 / agost / 2009

Una altra setmana d´estudi i feina, com va siguen la tònica des de fa ja força temps. De dilluns a divendres, he estat estudiant a la universitat tot el dia, algunes assignatures que ja fa setmanes que he estic estudiant i alguna de nova, una de Microeconomia que estudiaré fins a finals d´agost, també a temps complert.

A la universitat, he estudiat però també he visitat l´oficina d´estudis internacionals unes quantes vegades per resoldre la qüestió del Ministeri d´Educació Thai que em reclama uns documents equivalents amb el ¨High School¨americà per poder tramitar un carnet d´estudiant per entrar a dins el sistema de la universitat i del govern Thai des de fa molts mesos.

Evidentment, tot aquest enrenou m´ha portar de cap durant mesos, fins hi tot m´ha arribat a estressar molt, bàsicament perquè no s´ha acabat de resoldre a hores d´ara i és molt important per evitar problemes futurs resoldre´l. Tots els estudiants internacionals tenen que tramitar tota aquesta documentació feixuga que reclama el Ministeri.

Bé, després d´unes quantes entrevistes amb la secretària responsable de l´oficina dels estudis internacionals i també amb el Director de la mateixa facultat, el millor que puc fer, l´única solució per resoldre aquesta qüestió, és preparar-me per fer uns exàmens, concretament 5, que siguin equivalents amb tot el que em reclamen i acabar amb tot aquest enrenou el més aviat possible.

Per què he tingut merders burocràtics?

Doncs, bàsicament, perquè els meus estudis realitzats a Catalunya que vaig acabar anys enrere, no són equivalents amb el ¨High School¨ a Tailàndia. Des de que vaig acabar d´estudiar a Catalunya, han canviat moltes coses, les lleis ja no son les mateixes, és un altre sistema i, desgraciadament, per a mi, no tinc els suficients estudis com per estudiar a la universitat encara que fa mesos que hi estudii, i que fins al moment, no hagi suspès cap assignatura. Les meves notes fins a dia d´avui, és pot dir que son impecables. És un tema burocràtic, de papers… Jo sé i també els meus professor que tinc suficients coneixements i habilitats com per completar els estudis a la universitat.

La meva sorpresa quan vaig parlar amb el Director va ser que més persones com jo mateix s´han  trobat amb el mateix problema que jo. Em pensava que era el primer… Doncs no!

Hi ha un noi de Portugal, per exemple, que estudia alguna assignatura amb mi i que va tenir exactament el mateix problema que jo fa uns mesos. Ell, ja ho ha resolt i em va donar tota la informació necessària perquè jo també la resolgui sense problemes.

Què he de fer?

M´he de preparar per un examen que aquí en diuen ¨General Education: GED¨equivalent amb el High School americà ( a Tailàndia els estudis son exactament igual que el que el sistema que fan servir als Estats Units ). Ara em tinc que comprar uns llibres per estudiar i preparar-me per passar les proves i obtenir el meu diploma de High School aquí a Bangkok i tenir via lliure per seguir amb la carrera universitària.

Via Internet, vaig trobar molta informació de totes les pautes que tinc que seguir. Hi ha moltes escoles a Bangkok a on podré fer l´exàmen quan ho vegi oportú. Fins aquí tot bé!

Els contres son:

Hauré de concentrar-me en estudiar i deixar, segurament, la universitat aparcada per un temps ( el mínim possible ) perquè no em puc permetre el luxe de suspendre la prova. Val diners, res és gratis, tinc que invertir temps i si la suspengués hauria de tornar a pagar de nou per els drets d´exàmen i hauria d´esperar un mínim de 3 mesos per poder tenir el dret de torna-m´hi a presentar. Tinc moltes coses importants a fer, ja ho sé! El millor que puc fer és prioritzar les més importants i aquesta ara per ara és la que més em porta de cap.

La universitat a on estudio es caracteritza per ser una universitat molt flexible, entre d´altres… És completament cert perquè em van permetre començar a estudiar una carrera universitària sense haver presentat tota la documentació que qualsevol universitat del mon reclama a cada estudiant abans de començar els estudis. Tailàndia, és un país diferent en moltes coses. Els estudis també!

Jo, estic bé! Ara sí… he passat nervis i estrès últimament, fins hi tot, algun dia se´m va passar per el cap engegar-ho tot a norris perquè em sentia que estava al límit de les meves possibilitats però després de meditar-ho, per uns papers que em reclamen per part del Ministeri d´Educació no puc abandonar. Estic feliç a Tailàndia, tot ho tinc força encarat, no em puc imaginar la meva vida en un altre lloc que no sigui aquí. Tinc que acabar la carrera, formar-me, millorar molts aspectes personals encara i altres qüestions que em fan sentir amb ganes de continuar aquí. Això és el que penso fer!

Ara tinc que acabar el semestre a la universitat ( fins el dia 9 d´octubre ) i després fer l´exàmen del High School. És bàsic!

Fins el dia d´avui he aprovat uns 30 crèdits de la carrera d´assignatures que he estudiat i que vaig pagar el dia que em vaig matricular. Com que no tinc el carnet d´estudiant de la universitat encara, aquests crèdits no consten en el sistema de la universitat. Fins que no tramiti la documentació no hi seran. Què passa?

Doncs que per fer la transcripció dels crèdits un cop tingui el carnet d´estudiant a dins el sistema de la universitat tampoc és gratis. La llei tailandesa diu que s´ha de tornar a pagar cadascun dels crèdits si no es volen perdre i per tant començar-los de nou.

El Director de la universitat em va dir que m´ajudaria a fer la transcripció sense que em costés diners. Mirarà de convèncer a les autoritats un cop presenti tota la documentació però no em va assegurar que sortís bé…  ( que sortís gratis la transcripció ).Estic convençut que finalment hauré de pagar de nou totes les assignatures que he estudiat i he aprovat fins al moment per no perdre mesos d´esforç dedicats a llargues hores d´estudi, com mai abans havia fet.

Jo, sempre intento tenir molta confiança amb mi mateix i sé perfectament que puc aprovar la proba que m´exigueix el Ministeri a la primera. Amb 2 collons! Sí senyor!!!

Bon cap de setmana a tothom!

Salutacions,

Jordi Meya.