Vientiane, 5 d´agost de 2.008.
Unes paraules desde el ¨hall¨de l´hotel aquí a Vientiane poques hores abans del meu retorn a Bangkok via carretera.
Per fi, he pogut despertar del mal sòn que desde feia pràcticament un mès estava sumergit, el tema visat ha quedat finiquitat, ara ja torno a tenir un paper enganxat al meu passaport que em permetrà viure a Tailandia sense mals de caps burocràtics durant un periode de 6 mesos en total.
Això és sens cap mena de dubte el més important, he viatjat fins a Laos per rematar d´una vegada per totes aquest tema que ara ja és història. Però aquest viatge ¨estampida¨fins aquí m´ha proporcionat més coses que no m´esperava, totes molt bones i positives, he tornat a viure i a sentir en persona noves emocions d´aquelles que t´arriben fins al fons de l´ànima, aquelles que són pures, que són de veritat.
Laos, és un país que m´encanta, és una autèntica passada en tots els sentits, el ritme de vida aquí, els paisatges, el menjar,la bellesa de la gent que tot i ser molt pobres sempre tenen un somriure dibuixat a les seves cares quan els mires, etc.. es converteix tot en una barreja d´emocions a flor de pell fan que Laos sigui un país que no pot deixar indiferent a pràcticament ningú.
Desde que vaig arribar aquí, m´he sentit com a casa, molt a gust, sense estrés, sense mal rotllos, sense merders de cap mena, tot ha fluït molt bé.
Vaig arribar de matinada, més o menys eren les 6 del matí quan vaig creuar la frontera que dóna pas a Laos. Directament, jo i els meus companys de viatge ens vàrem dirigir abans d´anar a l´hotel a dutxar-nos i a descansar cap a l´embaixada de Tailàndia per tramitar els nostres visats.
La cua que hi havia per entrar a l´embaixada era quilomètrica, vaig pensar que m´esperava una llarga jornada d´espera abans de poder entrar a presentar tots els meus papers a les persones encarregades de tota la papelassa. No va ser així, per sort…
Amb nosaltres, desde Bangkok va viatjar una noia de l´oficina a on vaig contactar perquè m´ajudessin a obtenir el meu nou visat thai. Aquesta noia, va ser també la persona que es va ocupar de tots els tràmits a l´arribar a la frontera que delimita Tailàndia amb Laos, els visats d´entrada a Laos els va tramitar també aquesta noia.
La noia ens va dir clarament, abans de baixar del cotxe que la seguissim i que sobretot no parlessim, que estiguessim al cas perquè ella ens avisaria en qualsevol moment per entrar a dins a l´embaixada.
L´embaixada Tailandesa aquí a Laos més aviat sembla una residència de cap de setmana d´alguna persona amb adinerada. Em va agradar molt el jardí, és molt bonic, la casa té molt encant, el barri a on està situada és tranquil, bastant apartat del centre de la ciutat.
Com si fossim persones ¨vips¨(aquelles que entren a tot arreu sense pagar i que no fan cues) aquella noia ens va dir que la seguissim. Vaig quedar-me molt sorprès perquè tothom esperava fent cua el seu torn i nosaltres que haviem arribat moments abans entravem a dins a l´embaixada per tramitar el nostre visat abans que moltes persones que segurament feia moltes hores que s´esperaven per entrar sota un sol infernal.
Vaig veure clarament que aquesta noia tenia molt bons contactes a l´embaixada perquè sinó no haguéssim pogut entrar abans que ningú sense tenir cap problema, la polícia ens va obrir la porta d´entrada i ens van fer seure en unes cadires molt amablament…
Vaig agraïr molt que després de viatjar tota la nit per carretera i sense pràcticament haver pogut dormir entrar ràpidament a l´embaixada però també vaig pensar en les persones que estaven fent una cua d´escàndol sota que havien arribat molt abans que jo.
Durant l´estona que vaig estar esperant que la diplomàtica que s´encarregava de cobrar els diners dels visats m´avises, vaig poder intercanviar unes paraules amb en Jerry Byrd, un gran músic de Jazz que està actualment visquent a Bangkok i que havia viatjat amb la mateixa companyia que jo fins aquí a Laos. Jo, no sóc especialista de Jazz, m´agraden alguns músics però no en sóc un expert. En Jerry em va explicar amb qui havia tocat la guitarra elèctrica durant la seva llarga vida de músic professional que encara dura amb moltes figures de primerissima categoria com Dizzy Gillespie o George Benson. Actualment en Jerry és guitarra solista de la banda que lidera el germà del recordat, Nat King Cole. En Jerry, és nascut a l´amèrica profunda al sud de Georgia, parla un anglès que pràctiament no s´enten, molt tancat, molt de carrer… A més, té una imatge molt característica, s´ho mira tot com si no hi sigués… Quan el mires, et pot recordar la típica imatge de l´home de raça negre que feia d´esclau treballant en un camp de cotó. M´ho vaig passar molt bé amb en Jerry, vàrem sopar tots dos junts, mentres ens anavem explicant les nostres vides. Miraré de no perdre el contacte amb en Jerry, em va donar el seu número de telèfon i també el seu e-mail, em va dir que quan vulgués podriem quedar a Bangkok per parlar o per escoltar Jazz tos dos junts i perquè no, celebrar algun sopar plegats.
En Jerry i jo a Laos.
Web Jerry: http://www.myspace.com/jerrybyrdjazz
Tornant al tema de l´embaixada… La nota graciosa va ser quan la diplomàtica va cridar a una persona ensenyant el passaport i la foto del propietari. A la foto es veia clarament que era un home però qui es va aixecar va ser una ¨ladie Boy¨guapíssima que tenia asseguda molt aprop meu. La diplomàtica al veure que no es tractava de la mateixa persona que la foto del passaport (al menys d´imatge) no li va posar cap tipus d´impediment, li va donar el paper perquè recollís el visat el dia següent mentres tothom ho miravem força sorpresos, jejejeje…
Pocs instants deprès em va tocar a mi, vaig aixecar-me de la meva cadira quan vaig sentir el meu nom, vaig pagar els 40 euros que m´exigien per el visat i vaig sortir cap al carrer més content que unes ¨pasques¨, ja tenia el meu nou permís tailandès!!!!!!!!!!!!!!!!! Només tenia que esperar 24 hores més per tenir-lo a les meves mans.
Quan tots els meus companys de ¨fatigues¨van ser a fora al carrer, la noia encarregada de fer totes les nostres gestions ens va cridar una vegada més perquè puguessim al nostre cotxe per dirigir-nos, ara sí a l´hotel a descansar.
Durant el camí abans d´arribar a l´hotel la noia ens va dir que si voliem una habitació individual tindriem que pagar 4 euros o sinó tindriem que dormir en un dormitori amb més gent sense pagar res extra ja que estava incluït amb el preu que haviem pagat per la feina. Jo, em sentia bastant cansat, cada vegada noto més la fatiga que produeix un llarg viatge, a més no tenia ganes de parlar amb més gent, volia estar sol, dutxar-me i sobretot descansar així que vaig agafar una habitació individual.
L´hotel, està situat bastant lluny del centre de Vientiane, en un barri molt tranquil. L´hotel, és nou, no està gens malament, l´habitació a on he dormit tenia tot el que qualsevol persona pot necessitar per estar còmode ( sense luxes=), aire condicionat, nevera, televisió amb satèl-lit i un llit ample i còmode. Després de dutxar-me, vaig gaudir d´un merescut descans, vaig dormir durant unes quantes hores seguides sense adonar-me de res, em vaig endinsar dins d´un sòn molt profunt…
Quan em vaig despertar, com que encara era de dia, vaig pensar d´anar a donar una volta per el centre de la ciutat, em sentia bastant cansat encara però en canvi tenia ganes de tornar a recordar moments que havia viscut mesos enrera amb la meva germana Núria i el meu amic Albert.
Amb més o menys 15 minuts de trajecte pujat en un tuk tuk mig desmontat vaig arribar al centre de Vientiane, durant tot el trajecte fins a arribar al centre, no vaig parar de fer fotos i vídeos, tot el que veia assegut desde el tuk tuk era bestial, la gent visquent al carrer, nens corrent descalsos, parades de menjar, persones que em miraven amb cares d´estranyats, etc… Algunes de les imatges que vaig veure em recordaven a la meva estimada Índia.
Al centre de Vientiane, vaig estar caminat per la vora del Riu Mekong, em vaig perdre per un mercat de dia ple de tot tipus de menjar local. La gent que regentava algun negoci, em cridaven perquè mengués alguna cosa al passar caminant a prop d´ells. Tothom, va ser molt simpàtic amb mi, ningú em va agobiar més del compte, m´ho vaig passar molt bé perquè a part de gaudir de tot el què estava veient i visquent en aquells moments,fins hi tot vaig poder intercanviar algunes paraules amb thai amb persones d´allà. No sabeu la satisfacció que fa poder fer-te entendre amb la llengua de les persones locals, encara que sigui de moment, en forma de petites converses. És fantàstic poder sentir que poc a poc em vaig integrant en una cultura totalment diferent a la meva, em sento orgullós de poder fer tot el què estic fent, per a mi és el millor regal de Món en aquests moments.
Vaig arribar a l´hotel de nit, després de sopar vaig anar cap a l´habitació per tornar a tenir una bona dossis de descans, he dormit més de 12 hores seguides, m´he despertat content i feliç perquè estic en un país on la majoria de persones són autèntiques i amables, persones que deixen de costat tots els seus problemes personals quan estàn amb tu perquè et sentís a gust amb ells a la seva terra.
Laos, Kop Khun Mak Mak Krap!!!!!
Jordi Meya.
Jordi perdut per el Món!!! 